12 de Juliol de 2009

Ara que Casilda Güell ha publicat recenment un llibre sobre "L'eterna desunió dels catalans. L'oposició catalanista a Franco (1939-1959)(Editorial Base), la doctora en història per la London School of Economics (LSE) podria dedicar-se també a estudiar el suïcidi de la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), només comparable al que està fent Esquerra arran de les seves últimes decisions.

La PDD esta malbarant el prestigi guanyat a pols amb la manifestació de l'1 de desembre del 2007 quan va omplir els carrers de Barcelona. Entre els assistents hi havia manifestants tan poc inclinats a manifestar-se com quatre expresidents: Pasqual Maragall, Jordi Pujol, Heribert Barrera o Joan Rigol. No cal dir que l'acte va ser un èxit encara que al PSC li va entrar per una orella i li va sortir per l'altra perquè després va obtenir els millors resultats electorals de la seva història en unes generals.

Però els enfrontaments entre el sector oficial, encapçalat Mònica Sabata, i el crític, amb Elisenda Romeu, -o al revès perquè en aquest culebrot ja m'he perdut- estan enfonsant de mica en mica la imatge de la Plataforma. Des de llavors l'entitat està immersa en lluites intestines -fins i tot als tribunals- dignes d'una sèrie de sang i fetge com el Serrallonga de TV3. Els guionistes de la cadena autonòmica, ara que Zapatero vol retallar la publicitat de les públiques, podrien utilitzar el conflicte intern per a mostrar la propensió innata dels catalans al canibalisme.

A més, això de la PDD és una de les coses més opaques que he vist mai des que vaig començar de becari en aquest ofici, el segon més vell del món. A la redacció d'e-notícies ens va arribar aquest diumenge un correu electrònic, dels nombrosos que arriben cada dia, segons el qual "es troba en estat critic. No únicament per la seva crisi interna, sinó per les baixes". "La PDD ha passat de 700 entitats que van donar-hi suport a a només 15 entitats que paguen quota i han passat de 340 militants a 187. La crisi i la perdua de transversalitat fan que aquesta entitat perdi pistonada", afegia.

Ni tan sols vam intentar posar-nos en contacte amb els responsables de de premsa de la PDD. Al telèfon no contesten mai o t'ho neguen tot o et pregunten allò que no s'ha de preguntar mai a un periodista: "això d'on ho has tret?". Si no ets de confiança o tens el suficient pedigree t'engeguen a dida. Però estic segur que el correu electrònic rebut va a missa.

La Plataforma és un exemple de com picabaralles internes han malmès un projecte engrescador. No sé ha mort d'èxit, és víctima de conflictes personals entre Mònica Sabata i Elisendra Romeu, és una batalla soterrada entre CDC i ERC pel seu control -com la d'Òmnium- o el terreny de joc on els diferents sectors d'Esquerra s'esbatussen com ja va passar amb els seus mitjans digitals. En alguns casos, per cert, finançats amb fons públics.

Francament, a mi tant me fa, però com a català em dol. Desconfio de tota mena de plataformes independents com Sobirania i Progrès, d'Esquerra, o el Cercle d'Estudis Sobiranistes, impulsada per convergents, perquè són una prolongació dels partits. Però els seus dirigents -potser en aquest cas hauríem de parlar de dirigentes- se n'haurien d'avergonyir. No han estat a l'alçada dels milers de catalans que un dia van sortir al carrer.