29 de Juny de 2009

El petroli de Repsol

Encara no entenc el rebombori per la decisió de Repsol de reactivar dos antics pous petrolífers de la desembocadura de l'Ebre si no és perquè han començat les vacances escolars i els diaris comencen a anar fluixos de notícies. No pas perquè la notícia no sigui important, -a e-notícies ens en vam fer ressò immediatament el passat dia 23- sinó perquè en honor a la veritat la va esbombar Catalunya Ràdio dimarts passat. Sí, sí: dimarts passat.

Si La Vanguardia va obrir aquest diumenge la seva edició i la seva secció d'economia amb una notícia que se sabia des de dimarts passat només vol dir que el gabinet de comunicació de Repsol funciona com una seda a l'hora de vendre els temes o que a La Vanguardia hi ha alguna cosa que no rutlla. No m'estranya en aquest cas que hagin fet fora 24 periodistes -això sí generosament recompensats pel tràngol- o preparin ara un ERO de 90 persones més. Se'ls hi han acabat les idees.

TV3 es va afegir al festival: la informació encapçalava el Telenotícies migdia i si al vespre va quedar relegada va ser gràcies al cop d'estat d'Hondures, entre d'altres temes. Fins i tot Agnès Marquès va insistiri amb l'habitual "hem sabut avui ...". La peça incloïa imatges aèries i el tall de veu d'un catedràtic expert en energia. Potser en la decisió dels responsables de TV3 hi havia alguna cosa subliminal perquè recordava que dels sets jaciments petrolífers que hi ha a tot l'Estat, sis són a Catalunya. Com si Catalunya pogués ser el Kuwait del Mediterrani.

Però, com deia abans, els primers que van esbombar la notícia van ser els companys de Catalunya Ràdio que dimarts passat ja van entrevistar el cap de comunicació de Repsol a Catalunya, Josep Bertran. L'exdirector de Cataluya Ràdio, Oleguer Sarsanedas, tan criticat des d'aquesta mateixa columna, es va queixar abans del seu cessament de la manca de sinèrgies entre TV3 i Catalunya Ràdio. A veure si al final tenia raó.

A l'estiu -quan els diaris semblen llençols- sempre em pregunto si paga la pena pagar un euro o més per quaranta planes ara que han superat la frontera psicològica de l'euro. No es un fenomen autòcton, sinó també de la premsa estrangera. Divendes vaig comprar Le Monde a la FNAC -dos euros cinquanta en aquest cas- i vaig tenira la mateixa decepció. La crisi de la premsa de paper s'explica també per la manca d'agilitat en tractar alguns temes i l'ús de productes en conserva. En el periodisme electrònic, la nevera està prohibida.