26 de Febrer de 2009

Hi ha una cosa pitjor en periodisme que "fer dir a una persona una cosa que en realitat no ha dit" com ens acusava Antoni Bassas: matar el missatger. Que ho facin els polítics encara, però que ho faci un professional com ell és com una ganivetada per l'esquena. En fi, com el famós anunci del detergent: tothom pot comparar el que va dir a Òmnium -que consti que nosaltres titulàvem amb una pregunta- i el que ha dit ara a ComRàdio. Malgrat la negativa inicial no hi ha pas tanta diferència.

El més curiós és que després de defensar ComRàdio gairebé se'n desdiu perquè considera "bastant anòmal" tants mitjans públics alhora que reitera que els mitjans "indiscutibles" són els locals o els nacionals, condició que no crec que compleixi la Com, però tampoc Ràdio 4. Fins i tot afirma que "no m'encaixen tant idees sorgides a partir d'una institució de caràcter provincial com pugui ser la Diputació". Els presentadors del programa van desaprofitar l'ocasió, suposo que per cortesia, de posar-lo contra les cordes.

El pitjor de tot és que Antoni Bassas té raó encara que ara s'hagi arronsat davant un micròfon de ComRàdio. Personalment estic, no cal dir-ho, a favor de la llibertat d'expressió. També, per descomptat, dels mitjans de comunicació en català. Però sobretot de mitjans de comunicació en català amb audiència. A Catalunya, tothom ho sap, no hi ha tan pastís publicitari per a tanta ràdio. I encara menys en temps de crisi.

Malgrat que ho sembli aquest no és un article sobre la Com ni tan sols contra la Com tot i que, més de deu anys després de la seva fundació, ens podríem plantejar si -amb 36.000 oïdors en el darrer EGM- té sentit. Almenys ara han encarregat els matins a un home de la casa, Jordi Duran -molt bona l'exclusiva del doctor Dexeus-, però no sé si han aconseguit fer-se un forat en el dial malgrat els esforços successius de Josep Cuní, Joan Barril o Glòria Serra.

Tant se val perquè el mateix debat es prodria encetar sobre el precari futur de Ràdio 4 -malaguanyada Ràdio 4: l'han deixat morir de mica en mica- o fins i tot sobre Ràdio Estel. No sé si aniré a l'infern per les meves crítiques, però diumenge se'm va colar al dial del cotxe i em vaig quedar de pedra que obrissin els informatius amb Justícia i Pau i el full parroquial de l'arquebisbe de Tarragona, de l'Opus per cert, contra Eluana. No m'estranya que, malgrat els favors de Jordi Pujol i del CAC, no passin dels 8.000 oïdors.

Tothom sap també que cada partit busca el seu espai mediàtic: si la Diputació de Barcelona, socialista, va impulsar ComRàdio gràcies a Josep Maria Carbonell va ser com a alternativa a Catalunya Ràdio; que en aquella època era convergent. No he entès mai que la Diputació de Barcleona hagi de tenir una xarxa de televisions locals, una ràdio pública i un diari digital. Què ens costa tot plegat?. Quan encara hi havia pessetes era al voltant de 1000 i no sé si la xifra ha crescut o ha disminuït amb els euros. Però els altres fan igual: Convergència va abocar un munt de calés en l'ACN -com a mínim 800 milions de pessetes- i a Comunicàlia, les teles convergentes; empreses que ara han passat sota l'òrbita d'Esquerra.

Per això estic d'acord amb el que va dir el consell de Cultura, Joan Manuel Tresserras. el 24 de novembre de l'any passat durant la presentació de l'Informe sobre la ràdio a Catalunya 2006-2007: hi ha massa ràdio pública. No sé si sobra la Com o Ràdio 4, però en aquest país cada institució ha intentat tenir el seu propi mitjà de comunicació. Segurament tindríem més escoles o més carreteres si les nostres administracions públiques, totes, dediquéssin menys diners a cultivar els seus propis espais mediàtics. No cal dir noms, pero també em ve al cap Barcelona TV.

En fi, tornant a Antoni Bassas. Mai vaig ser tertulià del seu programa i estic segur que encara em fa pagar un article de Salvador Sostres. Però el periodista té prou per a fer un cercador per a saber que sempre l'hem tractat amb respecte en aquest diari. I que, des que el van fer fora de Catalunya Ràdio, li hem fet més cas aquí que a la seva excasa. Pensava que era un senyor. Gràcies, Antoni.