28 d'Abril de 2011

El model és Malta

Amb permís de Jordi Pujol -que va posar Catalunya al món-, el més important que s'ha fet en matèria de política exterior des del Tractat de Génova (1705) és convidar dos dies als ambaixadors de la Unió Europea. Com se sap l'esmentat tractat va servir de poc perquè, a l'hora de la veritat, els anglesos ens van deixar tirats.

La delegació comunitària ha visitat aquest dijous el Parlament de Catalunya i demà seran rebuts pel president de la Generalitat, Artur Mas, i per l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. Si en el trajecte d'un edifici a l'altre no els hi pispen la cartera -a Barcelona tot és possible- s'enduran una bona imatge del país perquè han estat també a la Sagrada Famíla, el Camp Nou i l'Institut de Recerca Biomèdica de la UB. Fins i tot més d'una voldria tornar dimarts vinent per a la tornada de la semifinal Barça-Madrid.

Núria de Gispert, en la seva intervenció, va aprofitar per recordar aquelles paraules de Pau Casals a l'ONU el 24 d'octubre de 1971 que encara fan esborronar quan les sents al youtube: "Catalunya avui és una província d'Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir l'inici de les Nacions Unides".

La presidenta del Parlament també ha fet un repàs històric que s'ha remuntat a les Corts de Barcelona del 1283, base del pactisme català, i les de Cervera del 1359, quan va néixer l'embrió de la Generalitat. El mèrit de tot plegat és del nou Secretari General d'Afers Exterior  Senén Florensa; del director general de Relacions Exteriors, Salvador Sedó, però sobretot de l'ambaixadora hongaresa, Edit Bucsi-Szabó, que ha estat la veritable promotora del viatge.

A l'acte han assistit els ambaixadors d’Hongria, Bèlgica, Irlanda, Estònia, Finlàndia, Romania, Bulgària, Xipre, Luxemburg, Portugal, Malta, Eslovàquia i Lituània. També, en un segon nivell diplomàtic, el ministre conseller de l’ambaixada d’Alemanya, el primer conseller de la de França i l’encarregat de negocis de la de Suècia. A França, per raons òbvies, la possibilitat que Catalunya sigui un estat independent deu fer més por que una pedregada pel temor al contagi a la Catalunya Nord.

El mateix podrien pensar els ambaixadors d'altres països que han assolit la independència en els últims cent anys i que també ens visitaven com a estats sobirans: Finlàndia (1919), Irlanda (1921), Xipre (1959)  Estònia (1991) Lituània (1991) o Eslovàquia (1993). Els represnentants diplomàtics d'aquests estats devien pensar que tenim un passat gloriòs, però un futur complicat.