e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

05 d'Octubre de 2008

El millor periodista de Barcelona

Les joves generacions de periodistes ja no deuen saber ni qui és, perquè aquest ofici és tan cruel que, quan deixes d'escriure, no se'n recorda de tu ni Déu. Ho dic per experiència pròpia. Però en Domingo Marchena ha estat un dels millors periodistes de successos dels anys 80 i 90 de Barcelona. Quan dic "un dels millors periodistes de successos" vol dir un dels millors periodistes de Barcelona perquè aquest ofici s'aprèn al carrer.

En efecte, el periodisme -com la vida- es mama als jutjats, a les comissàries, a les cantonades. I el periodisme de successos es una veritable facultat de periodisme. Només cal llegir el mestre José Martí Gómez, encara que ara estigui oficialment jubilat. Les universitats són tan teòriques que aquest ofici tan sols es pot aprendre al carrer.

Sense desmerèixer els companys que es dediquen al periodisme polític -jo mateix-; els jutges, policies i xoriços són desconfiats per naturalesa: no parlen mai. I si no, preguntin als periodistes de tribunals de Madrid per en Carlos Divar, el nou president del Consell General del Poder Judicial. Res a veure amb altres jutges estrella que també han sortit de l'Audiència Nacional. En canvi, els polítics xerren pels descosits i per als futbolistes la pilota és rodona o "el futbol és així".

Per això m'afegeixo al clam popular que va encetar Gregorio Morán en una sabatina intempestiva del passat 20 de setembre sobre Pina Bausch: "Aún estoy esperando la reaparición de Domingo Marchena en La Vanguardia, uno de los tipos que saben que la pluma, pese a su forma, no es para usar como la pala del pescado". Gregorio Morán, l'últim lúcid de La Vanguardia després de la marxa de Manuel Trallero, encara sort de la Rahola posava també a la mateixa alçada Jacinto Antón, un altre dels articulistes pels que tinc reverència.

Que consti, per als malpensats, que amb en Domingo Marchena no som amics ni coneguts ni familiars propers o llunyans. Ni tan sols vam estudiar la carrera junts en una època en què la carrera s'estudiava al bar. Només l'he vist un cop d'ençà que vaig deixar La Vanguardia ara fa deu anys, una de les decisions més encertades de la meva vida professional. La segona, no cal dir-ho, va ser plegar d'El Mundo i perdre de vista Albert Montagut. La decepció més gran que he tingut en aquest ofici.

El dia que, per casualitat, el vaig trobar en sortir d'un restaurant -anava amb en Francesc Peirón, un altre tot terreny- em va estranyar perquè no enyora els vells temps. I discret com és, segurament tindrà un desmai si llegeix aquestes línies. Però, amb tot el respecte pels companys de tancament -jo també hi he passat-, tenir en Domingo Marchena sense escriure no sé si és un pecat o un luxe.

M'estranya que José Antich -que ha aconseguit posar La Vanguardia per sobre dels 200.000 lectors segons l'OJD, una xifra que el diari no aconseguia des dels primers anys de la Transció- no el faci escriure encara que sigui per força. En Domingo Marchena té dues de les dues condicions imprescindibles per a l'exercici d'aquesta professió: el nas prominent i la mà trencada. En plena crisi, assetjats per les noves tecnologies, els diaris de paper només se salvaran gràcies a periodistes com ell. Ni els envasos hermètics ni les col·leccions de cuques ni les pel·lícules de Paul Newman.

Espero també que La Vanguardia no funcioni com l'aparell d'un partit: sempre que parlo bé d'algú -cosa que no passa gairebé mai- cau en desgràcia. Però en Domingo Marchena explicava els judicis o els successos com en Toni López Jordà explica una cursa de Fórmula 1, sobretot si guanya Fernando Alonso a Singapur. I alhora Toni López Jordà em recorda les cròniques de motor que feia anys enrera Emillio Pérez de Rozas a El País, una altra peça de col·leccionista.

Tampoc no cal que retorni necessàriament a la secció de successos: ho faria be a qualsevol secció. Per descomptat envoltat de polítics: els enxamparia totes els mentides. O a "La contra" perquè, de vegades, sembla que ja no saben qui entrevistar. L'equip de "La contra" de La Vanguardia -d'altra banda excel·lents professionals- necessita una mica d'aire fresc. Si jo fós el director de La Vanguardia -tan difícil com que el sol surti per l'Oest- li apujaria el sou i li donaria barra lliure per tal que escrigués, com a mínim, un cop a la setmana.

La vida dóna moltes voltes perquè de l'excel·lent generació d'en Domingo Marchena -jo era l'últim mico- gairebé ja no queda ningú en actiu: Jordi Corachán és ara a Internacional -una altra gran pèrdua, Rafael Nadal no sap què es fa- i Jesús Albalat va fent a tribunals. Pel que fa La Vanguardia, són especialistes en desaprofitar gent. De vegades em venen ganes de demanar-li a Carlos Godó que em deixi en préstec un parell de periodistes per a fer el millor e-notícies del món. Però prefereixo no dir noms per a evitar repressàlies.

En fi, l'altre dia vaig patir una síndrome sobtada d'abstinença i vaig voler localitzar un article seu de fa uns anys que no era un article periodístic sinó literatura pura. Em vaig tornar boig perquè el cercador de La Vanguardia -entre la publicitat del Passat i els errors tècnics- és un desastre. Però vaig trobar una de les seves escasses incursions en aquest llarg parèntesi.

En una necrològica del 10 de desembre del 2005, arran de la mort d'un històric, Enrique Rubio, afirmava: "Los licenciados de ahora dominan varios idiomas y tienen dos o más carreras, a pesar de lo cual sólo los más afortunados logran abrirse un hueco y ver publicados sus artículos. Llegan con tanta preparación que muchos ni siquiera tuvieron tiempo de 'mezclarse intensamente con la vida, como reclamaba Hemingway".

Doncs això.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
3332
4
Comentaris afegits 
carles blanco (barcelona) 14-08-2014 - 15:09
Sr. Domingo!!!! Es usted un MENTIROSO!!! En el articulo que publico, el pasado da 5 de agosto, referente al caso del pasajero subsahariano que fue desalojado del tren, entre las estaciones de, Calella y Sant Pol; SABE USTED QUE ESO ES MENTIRA!!!
Toni (Barcelona) 06-10-2008 - 19:42
s un periodista que pot escriure del que vulgui: comprova els fets, narra molt b, coneix els personatges. Quan escriu de les seves aficions, s tant o ms bo que quan escriu de tribunals. Brindem pel Domingo!
Toni (Barcelona) 06-10-2008 - 19:38
Encertes en tot el que dius, encara que fa una mica de tuf de necrolgica. Encertes: ho dic per experincia d'anys. Trobo injust que noms el retratis com a periodista de tribunals i successos. s molt ms: s un periodista (continua)
Juan (Barna) 05-10-2008 - 21:05
Pues fjate lo que son las cosas: cuando el Rius se pone sentimental es..., como decirlo, ms creible ..., parece persona.
TORNAR