e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

01 d'Agost de 2010

Dimecres passat vaig complir un dels meus somnis: encaixar la mà d'un dels meus ídols, el doctor Broggi. Estava en la presentació de la Coalició per la Independència -el 2009 no havia donat suport a Reagrupament?- i vaig aprofitar l'avinentesa de felicitar-lo per les seves memòries. A 102 anys conserva tota la lucidesa perquè fins i tot va fer una crida a la unitat del sobiranisme.

Moisès Broggi (Barcelona, 1908) té, en efecte, dos volums de memòries que són una llaminadura literària. Si volen llegir alguna cosa interessant aquest estiu oblidin les recomanacions de novetats i bestsellers: comprin els dos volums que va editar Edicions 62 el 2005. Literatura pura.

Si els hi fa respecte les més de 700 planes sempre poden fer un volum darrera l'altre: el primer (1908-1945) abraça la guerra i els primers anys de la postegurra i el segon del final de la II Guerra Mundial fins el 2005. Però si em permeten un petit consell comencin pel començament que és com s'han de començar les coses i els llibres de memòries.

En calent -els vaig llegir el gener del 2008 i la memòria flaqueja-, el que més em va sorprendre va ser la quantitat de gent que ha vist morir el doctor Broggi entre familiars, amics, coneguts i pacients. No només per raons òbvies -va ser metge de campanya de les Brigades Internacionals- sinó també per malalties que llavors eren incurables -com la grip del 1918- o la manca de de medicines ara tan habituals com la penicil·lna.

Per als partidaris de Companys -o els crítics com Enric Vila- hi surt també sovint la seva segona muller, Carme Ballester -pàgines 124, 171 i 293 del primer volum-, l'exmarit de la qual, Juanito Duran, va acabar morint d'una tuberculosi a la que va contribuir el disgust pel seu fracàs matrimonial, segons teoria exposada pel propi doctor Broggi.

En el meu cànon particular, només hi ha unes memòries d'aquell període de qualitat igual o superior a les de Moisès Broggi: els tres volums d'Avel·lí Artís-Gener editats per Pòrtic el 1990. En el benentès que el primer és un metge especialitzat en cirurgia -que a més sap escriure- i el segon un escriptor professional.

Artís-Gener conserva -malgrat els anys transcorreguts entre els records i la redacció: les va escriure amb 74 anys-, el català polit dels anys 30. En aquest cas hi ha, en la meva opinió, dos moments frapants: quan en ple front d'Aragó es troba els assassins dels germans Badia -que també anaven per ell- (primer volum, pàg. 215) o quan, en una escapada en cotxe a Sabadell, "amb la claror dels meus fanals van afusellar un parell de paisans, contra el mur del cementiri" (tercer volum, pàg. 221).

Moisès Broggi també descriu els excessos de la FAI -com el senyor Garcia, que el pelen "uns extremistes de la FAI" a la plana 34 del primer volum-. Malauradament, aquesta és la memoria històrica de la que no ha volgut saber-ne res el conseller Saura. No m'estranya: el director del Memorial Democràtic, Miquel Caminal, no és historiador sinó catedràtic de Ciència Política. La història l'hauríem de deixar als historiadors.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2505
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR