05 d'Agost de 2010

Si els socialistes catalans entren en crisi després de les properes eleccions al Parlament el primer que han de fer es llegir el darrer llibre de Manuel Valls, el líder emergent del socialisme francès: “Pouvoir” (”Poder”), Éditions Stock, París, 2010). Desconec si hi ha traducció al català o al castellà, però el poden comprar en versió original a la Llibreria Jaimes del Passeig de Gràcia.

No pas perquè sigui fill d’un republicà espanyol o perquè parli català -tot ajuda-, sinó perquè té les idees clares. De moment, ha llençat la seva candidatura a les presidencials del 2012 malgrat que té altres elefants al davant: Dominique Strauss-Khan, flamant director general de l’FMI; la primera secretària del PSF, Martin Aubry, la inventora de les 35 hores setmanals que tan de mal ha fet a l’economia francesa; i Ségolène Royal si repeteix.

El llibre en qüestió és un resum del seu pensament polític i alhora tot un programa de govern si arriba a president. Quina diferència amb l’allau editorial a casa nostra cada vegada que hi ha eleccions. Entre d’altres raons perquè aquest l’ha escrit tot sol -n'estic convençut- i la majora de llibres publicats aquí no són escrits per polítics, sinó sobre polítics. Mas, Montilla o Sánchez Camacho han estat incapaços d’escriure el seu propi llibre. Clar que en alguns casos, com el de Mas, amb uns resultats excepcionals. Un dels problemes de la nostra classe política és que escriu poc. Escriure ajuda a endreçar les idees.

Vaig tenir ocasió d’escoltar-lo, in situ, a l’Institut Francès de Barcelona el passat 3 de juny -amb dos presentdors de luxe: el director del CEO, Gabriel Colomé, i la periodista Ester Vera- i almenys té les idees clares. Per a Manuel Valls, el que és negre és negre. I el que és blanc és blanc. Aquí la majoria de polítics opten pel gris com tal de no mullar-se.

Per exemple, en tema del burca, s'hi pot estar d’acord o no però va defensar sense embuts la seva prohibició en els espais públics. Aquí tenim des dels diuen que no n'han vist mai pel carrer -Anna Terrón, Carod, Saura o el mateix president Montilla- als que aposten per la mediació -Jordi Miralles o Anna Simó- tot i que no sé ben bé com es pot mediar amb el marit en aquest cas.

Pel que fa a economia també toca de peus a terra perquè admet que “les 35 hores han malmès la competitivitat de la nostra economia” (pàg. 65), entre d'altres evidències. Per cert, l'horari dels funcionaris de la Generalitat és 37 hores i mitja. Un país en el que els seus funcionaris treballen només 37 hores i mitja a la setmana no pot anar bé.

I en política exterior, a més de no haver estat mai “tempat per l’antiamericanisme" (pàg. 93), distingeix els “veritables demòcrates” com Lula dels “populistes” com Chavez i els “dictadors” com “dels germans Castro” (pag. 115). No es pot esperar res de bo d’algú que com Fidel, a punt de fer els 84 anys, encara apareix a les fotos vestit de militar.

No sé si Valls -acabat de sortir d'un divorci i amb quatre criatures- se’n sortirà o no, pero un dirigent d’esqueres que admet que “ha estat modelat per la literatura” (pàg 20) en comptes de pel trotsquisme -com Lionel Jospin, que ho confessa al seu llibre de memòries- o el maoisme mereix ser president de la República Francesa. Si arriba a president, per cert, serà el primer en tota la història que va assistir a la primera manifestació de l’Onze de Setembre del 1976 (pàg. 18). Potser sí que, al final, sortiria a compte fer-nos francesos.

Jo no sóc del PSC, però si ho fos m'agradaria que el proper Montilla fos com Manuel Valls.