09 d'Octubre de 2008

Miquel Roca Junyent -en un llibre excel·lent "Sí, advocat" (Columna, 2007)- es queixa que de les facultats de dret surten llicenciats en dret, però no necessàriament advocats. Roca denuncia, en efecte, la distància que hi ha entre la universitat i el mercat laboral. "Siguem sincers: molts dels nostres joves llicenciats no saben escriure" afirma amb la mateixa claredat com quan era portaveu de Minoria Catalana a Madrid.

Tal i com està la universitat, el diagnòstic de Miquel Roca i Junyent deu ser extensible gairebé a totes les carreres. Llevat de medicina i les enginyeries, la nostra universitat està plena de teòrics que no s'han guanyat mai les garrofes al món exterior. Suposo que el diagnòstic es pot aplicar fins i tot a Empresarials: un bon professor d'economia no vol dir per força un bon empresari. I encara menys en els temps que corren.

Però el dèficit és especialment greu en les facultats de periodisme. Per a ser professor d'universitat cal -a més dels habituals requisits acadèmics, participar en les habituals batalletes de departament i dedicar-se full time a la teoria. En la meva època eren cinc anys de carrera, tesina de llicenciatura, dos anys de doctorat i tesi doctoral malgrat que ara Bolònia ho ha escurçat una mica. En resum: o et dedicaves a la vida acadèmica o et posaves a treballar.

L'única escletxa era la figura del professor associat on, almenys, contractaven gent amb experiència professional. Però tinc la sensació que la majoria de professors associats ja estan de tornada. Generalment busquen refugi a les universitats -o un sobresou- després d'haver arribat al sostre de la seva professió o fins i tot haver estat arraconats al seu mitjà. I com, en el cas de la vida acadèmica, les amistats són importants. Fins i tot la proximitat ideològica en un país on tot va per quotes. Si no preguntin a TV3 i Catalunya Ràdio.

Per això estic esperançat que Josep Maria Casasús, periodista i doctor en Ciències de la Informació, hagi estat nomenat el passat 23 de setembre nou degà de la nova Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Cal aclarir que les meves esperances són limitades perquè, si no recordo malament, ja ho va ser després de la fundació d'aquesta universitat. El seu mandat aleshores es va caracteritzar pel fitxatge excessiu de professors provinents de La Vanguardia. A més substitueix en el càrrec a un altre periodista amb notable experiència professional, Salvador Alsius, sense que tingui constància que la Pompeu hagi millorat gens des que hi vaig posar-hi els peus per primera i última vegada.

Potser la llei no permetia una altra cosa, però vaig fer dos cursos de doctorat a la Pompeu i en vaig tenir prou. Malgrat ser una facultat de nova trinca, la Pompeu va cometre el mateix error que l'Autònoma. Tenia catedràtics o doctors que no havien trepitjat una redacció, ni havien elaborat una simple columna de breus ni assisit -per descomptat- a una roda de premsa. Fins i tot hi havia una experta en periodisme d'investigació que dubto que hagués estat mai al Registre Mercantil quan aquestes coses no es podien demanar per internet. Això sí, tots eren especialistes en semiòtica, cibernètica o l'entelèquia aquesta de l'espai comunicacional català.

Però Josep Maria Casasús té, almenys, una notable trajectòria professional al darrera com a subdirector i Defensor del Lector, entre d'altres càrrecs, a La Vanguardia tot. Potser era un home més teòric que pràctic -sobretot en la rapidesa que cal prendre decisions en aquesta professió-, però ningú li pot negar el coneixement i l'experiència, dues qualitats cada vegada més escasses.

A més, la seva recent jubilació li ha permès dedicar-se al periodisme d'opinió en català i conrear un fi sentit de l'humor l'existència del qual desconeixia. El 13 passat de juliol em vaig fer un tip de riure -la qual cosa sempre es perillós quan ho fas sol- quan explicava, a l'Avui, la seva experiència personal a les Rambles amb el turisme japonès. Com que és un senyor i anava vestit de senyor en ple mes de estiu -americana, corbata i cartera de mà- el va aturar una turista per a fer-li una foto perquè "vostè és l'únic indigenous, l'únic aborigen, que he vist".

A més, juntament amb Xavier Roig -que després es va dedicar a la consultoria de comunicació i va fer Maragall alcalde- té un clàssic com "La premsa actual", ara ja envellit a mesura que els diaris barregen els models i redueixen el format a la recerca d'una supervivència gairebé impossible per culpa d'internet i les noves tecnologies. Ara que proliferen els experts, Casasús és també un expert en Pla -el Pla periodista- i un coneixedor de la nostra història periodística com ho va demostrar amb "Periodisme que ha fet història".

En fi, aquest no és un article a favor de Josep Maria Casasús, ni en contra de la Pompeu, sinó una denuncia de com està la univesitat espanyola en general i la catalana en particular. L'altre dia em vaig trobar a Antonio Franco a una tertúlia de Ràdio 4 i, ara que ja fa temps que ha deixat la direcció d'El Periódico, li vaig preguntar si donava classes a la univeristat. Ja em pemetrà la indiscreció, però em va dir que no i ni ganes. Crec que no hi ha tornat des que donava classes de compaginació quan era subdirector del Diari de Barcelona. D'això deu fer més de trenta anys.

Antonio Franco serà un sectari com qualsevol altre periodista -David Madí encara té penjat al seu despatx la famosa portada de l'experiment nacionalista-, però deu ser dels que més saben en aquest país de direcció de diaris. És l'únic peridoista que conec que ha estat director d'El País i d'El Periódico, en aquest cas dues vegades. Fins i tot va estar a punt de ser director de La Vanguardia. Per això encara no entenc que no se'l rifin les universitats per a donar classes de gestió periodística.

I encara conec un altre cas: el de Carlos Pérez de Rozas, al que fa anys que no veig ni en sé res, ara que ha deixat La Vanguardia. És dels pocs professors que vaig tenir a l'Autònoma del que guardo un bon record. O sigui que imaginin com estava el pati. Ha fitxat per Casas Associats i valoren més la seva experiència a Rumania -on està redissenyant diaris a tort i a dret- que no pas a Barcelona on ni tan sols li han proposat ampliar el seu horari lectiu. Pobre universitat, però sobretot pobres facultats de periodisme.