13 de Gener de 2013

Però quan jo era un redactor pelat de La Vanguardia -llavors encara a Pelai- m'escapava per la porta del carrer Tallers i anava a comprar llibres a la Llar del Llibre, quan encara no era La Central. I el Joan Fàbregas, amb una paciència infinita, m'aconsellava obres d'ací i d'allà.

Però des que feia aquesta malifeta d'escapar-me he vist morir, malauradament, un munt de llibreries: la Castells, la Bosch, la Francesa, l'Ona, Àncora y Delfín, Cinc d'Oros, Més que lletres. El tancament d'una llibreria és com una punxada al pit. I val a dir que jo sóc partidari de la llibreria-llibreria, no de la papereria-llibreria. Ni de la FNAC ni del Corte Inglés. Tot i que, en cas d'emergència, sóc capaç de comprar un llibre en una benzinera si cal. Hi ha un llibre per a cada estat d'ànim.

Per això, quan divendres vaig passar per davant de la Catalònia vaig sentir pena encara que no hi fos client habitual: la persiana a punt de baixar, l'accés barrat i alguns prestatges ja buits. L'últim llibre que hi vaig comprar-hi va ser la Història de Roma de Baker (Ariel) que, per cert, encara no he encetat.

En canvi, cent metres més enllà -a l'atra banda del Passeig de Gràcia- hi havia la botiga Apple plena de gom a gom. Potser en una metàfora dels nous temps que estem vivint: la mort del paper víctima del digital. I potser també en una metàfora del triomf del capitalisme -amb tots els seus defectes també- perquè, al capdavall, Apple s'ha instal·lat en l'antic Hotel Colón, que va ser la seu del totpoderós PSUC durant la Guerra Civil.

Però no sé pas com ho arreglarem perquè en un país on el 40% no agafa mai un llibre -i només cal veure els que compren el diari el matí- ser editor o llibreter és una professió de risc. Gairebé tan arriscada com ser forner o peixater en l'epoca dels carrefours i els mercadones.

Potser serviria un bon magazin de cultura, però jo no he aconseguit a enganxar-me a cap des d'aquell mític Avisa'ns quan arribi el 2000 que presentaven de Jordi Beltran i Albert Vinyoli. Crec que la parella, professionalment, va acabar divorciant-se, però jo cada vegada que em trobava Jordi Beltran a un a presentació de Rac-1 -perquè ara està a Rac-1- em treia el barret.

Parlar de llibres a TV3 és una cosa exòtica relegada al programa de torn. Els de TV3 fan, de vegades, una tele alternativa: surten manifestacions de 50 persones el cap de setmana, però sembla que parlar de llibres els hi faci mandra. Segur que si el CAC fes un minutatge sortiria que dediquen més temps a les estrenes de cinema o de teatre, posem per cas, que a la presentació de llibres.

A més, els programes de llibres de TV3 han estat sovint com un premi de consolació o, com les tertúlies, obeeixen criteris estrictes de quota. A Vicenç Villatoro ja li van donar un programa quan va deixar de ser conseller i a Emilio Manzano quan el van cessar del Ramon Llull. Tot plegat, per descomptat, sense restar-los-hi mèrits a l'un o l'altre.

Quim Monzó ja es preguntava en un article a finals dels 80 -"Hi ha canals i canals", recollit a La maleta turca (Quaderns Crema, 1990)- si era tan difícil trobar algú que parlés de llibres amb la mateixa passió -i coneixements- que Jaume Figueras parlava de cinema. O Àlex Gorina, posem per cas. Des de llavors, el panorama no ha avançat gens.

L'únic requisit imprescindible, entre d'altres, és haver-se llegit els llibres abans de sortir en antena, cosa que no sé es compleix en un bon grapat de periodistes culturals, fins i tot de premsa escrita. A mi només se m'ocorren noms com el del mateix Monzó o el del Sergi Pàmies. I els dos alhora en el cas que vulguin. O potser TV3, com el Barça, hauria d'apostar per gent de la casa com el Toni Puntí o la Gemma Ruiz. Però segur que no és pas tan difícil.

Twitter: https://twitter.com/xriusenoticies

Facebook: http://www.facebook.com/xriusenoticies

El llibre del qual no va parlar mai TV3: http://www.contralabarcelonaprogre.cat/