15 de Febrer de 2012

El passat 9 de febrer vaig quedar astorat: vaig rebre una nota de premsa del Cercle Català de Negocis que afirmava textualment: "El CCN replica Pujol que Catalunya no es pot esperar un any per decidir el seu futur" després que l'expresident assegurés en un editorial del seu centre d'estudis del dia anterior que apostava per la independència en cas de no assolir-se el pacte fiscal.

D'entrada vaig pensar: però qui són aquests per "replicar" l'expresiden Pujol? Què han fet ells pel país?. Fins i tot vaig estar a punt d'enviar el comunicat directament a la paperera del Mac, però finalment ho vam publicar perquè som un diari plural.

Espero que no es pensin que si defenso ara Pujol és perquè m'he venut a CiU. Entre d'altres raons perquè vaig ser el primer periodista en informar del seria el cas Treball i només jo sé el que vaig patir. A mi, d'altra banda, mai m'han col·locat a una tertúlia de TV3 -o de Catalunya Ràdio- ni m'han proposat dirigir cap centre cultural, per exemple. La independència, en aquest país, té un preu.

Però Jordi Pujol ha estat -amb encerts i errors- el polític català més important del segle XX. Si hem de mesurar els polítics per la seva obra de Govern, Pujol va primer seguit d'Enric Prat de la Riba. Macià va passar a la història per proclamar una república que va durar tres dies, Companys per una mort digníssima -i una atzagaiada com la del 6 d'octubre- i Tarradellas per una frase: "Ja sóc aquí". Dit amb tot el respecte per tan venerables figures.

El comunicat en qüestió subratllava que "cal actuar més, ja no podem esperar res d'Espanya". Però això com es fa?. Perquè, que jo sàpiga, al Parlament hi ha 14 diputats sobiranistes. De fet, hauríem de fer com Àngel Nieto, aquell corredor de motos que va guanyar 13 campionats mundials, però que sempre deia 12 més 1 perquè era supersticiós.

En aquest cas també són 10 més 3 més 1 (Esquerra més Solidaritat més Democràcia Catalana) perquè entre ells estan a mata-degolla com es pot comprovar en la darrera roda de premsa. Només hi ha una cosa més dividida que el sobiranisme català: el nacionalisme gallec com hem vist amb la marxa de l'històric Xosé Manuel Beiràs del BNG. De vegades sembla que el sobiranisme -a Catalunya o a Galícia- no passi la prova de ser un partit de govern.

Al twitter, vaig intentar que el secretari general del CCN, Joan Canadell, m'expliqués com li sortien els números i em va acabar posant com a exemple la revolució russa. Però malament rai si un empresari com ell ha d'acabar emmirallant-se en la revolució russa. Un dia ja li vaig preguntar a Uriel Bertran si eren la "vanguàrdia revolucionària" del sobiranisme perquè no paren de dir al Govern que ha de fer amb només tres diputats, però m'ho va negar.

Per això estic una mica fart del suflé sobiranista en expressió encertadament encunyada per Josep Cuní. El sobiranisme trempa amb les enquestes del CEO, els reportatges del Temps o les manifestacions la carrer, però en una democràcia els resultats es mesuren en vots i en escons. Foc d'encenalls. Mesos després de la manifestació multitudinària de l'1 de desembre del 2007, aquella a la que no va anar el PSC, Carme Chacón va treure 25 escons.

Això vol dir que el CCN no fa coses bé?. No, al contrari. Em trec el barret. D'entrada, ha trencat la idea que tots els empresaris són del PP, parlen castellà i només miren la pela, és a dir, l'euro. També ha editat volums com "Les raons econòmiques de la independència", que hauria de ser un llibre de capçalera de tot el sobiranisme, ha convidat un exministre escocès a donar conferències a Barcelona o ha donat suport a la internacionalització de l'economia catalana.

Però una cosa és això i l'altra es fer volar coloms. Com pot donar lliçons una entitat que va protagonitzar un dels episodis més surrealistes del sobiranisme -i mira que n'hi ha hagut- aquell 23 d'octubre del 2010 quan va haver-hi un intent de cop d'estat que vaig presenciar en directe un dissabte a la tarda?.

En el fons, crec que era una guerra civil entre els que volien donar suport a Solidaritat i els que volien donar suport a Reagrupament a les darreres eleccions al Parlament. Des de llavors no sé si els que van guanyar són els bons o els dolents.

M'estalvio també d'altres capítols -com una derrota per golejada a les eleccions de la Cambra- o la previsió del seu president, Ramon Carner, que la independència arribaria abans que la sentència de l'Estatut. Carner té una indubtable visió comercial -jo l'he vist en plena acció a la Boqueria- però pel bé del seu negoci confio que no es dediqui a fer travesses.

Per això, a hores d'ara, a nivell empresarial, encara pesa més en aquest país el Cercle d'Economia, Foment del Treball, el Círculo Ecuestre -així: en castellà- o la Cambra de Comerç que el Cercle Català de Negocis. Ho he dit sempre: Catalunya serà independent el dia que la Caixa, La Vanguardia i el Barça siguin independentistes, però també els empresaris.

I el primer que ha de fer el sobiranisme -ho recomanava Rafael Nadal en un article recent a La Vanguardia- és tocar de peus a terra. I hi incloc el Cercle Català de Negocis: en política, com a la vida, no hi ha res que produeixi més frustració que no mesurar correctament les pròpies forces.

Recomano aquest llibre (11,40 euros) encara que sigui meu:

Contra la Barcelona progre

http://www.contralabarcelonaprogre.cat/

També em pots seguir al twitter:

@xriusenoticies