26 d'Agost de 2009

El català dels mitjans de comunicació -especialment el dels mitjans de la CCMA- no pot ser com el català del carrer. Els mitjans públics han de ser capdavanters en la defensa d'un català de qualitat. Si no hagués estat per TV3 i per Catalunya Ràdio encara ara estaríem parlant segurament de bocadillu, habitual en el tardofranquisme, en comptes d'entrepà.

Però el català mediàtic continua farcit de barbarismes: les deu i mitja enfront dos quarts d'onze, menys mal per encara sort o tenir que en comptes d'haver de, entre molts d'altres exemples. El passat mes de juliol ja es va donar la circumstància que la presidenta del PP de Catalunya -fins i tot la presidenta del PP de Catalunya podríem dir en aquest cas- va corregir una periodista de TV3 -una excel·lent professional, d'altra banda- que va emprar "caceria" en comptes de cacera en una entrevista en prime time

I llevat d'algunes excepcions notables -com el català acurat de Pujol, Carod o de l'exdiputat Ricard Fernández Deu- els nostres polítics cauen sovint en tantes faltes que fan grinyolar la llengua. Personalment, he arribat a sentir des de la tribuna del Parlament un atragantar enfront d'ennuegar. Però, per als malpensats, només aclarir que no es tractava del president Montilla.

A més, Televisió de Catalunya ja ha perdut l'oportunitat que suposava programes com Polònia i Crackòvia per a esperonar la llengua entre els joves. Segurament haguessin tingut la mateixa audiència si en comptes de gilipollas haguessin emprat ruc, però el català hagués sortit guanyant. És una llàstima perquè Toni Soler i companyia -tan preocupat per l'estat del català en altres ocasions- ha renunciat a ser un nou Joaquim Maria Puyal. Com se sap, el conegut periodista televisiu va fer una tasca immensa pel que fa a la recuperació del català esportiu.

Ves per on l'edició catalana d'El Periódico també ha fet molt de mal amb la seva opció pel català més light. Fins i tot ara se li està encomanant a l'Avui: servidor ja ha vist disfrutar a les planes d'esport malgrat que el verb no surt al diccionari. Ja ho va dir l'escriptora i ara diputada d'Esquerra Maria Mercè Roca en una entrevista a e-notícies l'octubre de l'any passat: "El català de TV3 està cada vegada pitjor". La frase, no cal dir-ho, es pot aplicar a més mitjans.

Fins i tot escriptors de tant anomenada com Julià de Jodar han deixat en mans dels seus correctors la decisió sobre si cal emprar calbo o recados, barbarismes que malaurdament s'han acabat imposant. Al capdavall, el que volen els escriptors és acostar-se al seu públic i pensen que fen servir el català del carrer -al meu parer erròniament- enfront un català més literari vendran més llibres.

Ens poden trinxar l'Estatut, enredar amb el finançament, anar-se'n el país a fer punyetes; però si claudiquem amb el català ja no ens quedarà res. Catalunya sense el català no és res. Llavors sí que serem una regió. És l'únic que ens queda. Si Guardans fa unes declaracions com aquestes probablement és perquè encara està dolgut Convergència. Però en aquests cas ni tan sols es tracta de fer servir el català com a arma política. És qüestió de supervivència.