02 de Juny de 2009

Em sap molt de greu, però diumenge vinent m'abstindré. No ho havia fet mai fins ara. En els moments de més desànim amb la nostra classe política -ara en diuen desafecció- havia optat pel vot en blanc. Però certament, com deia Pilar Rahola dissabte passat a La Vanguardia, ens prenen per imbècils. En aquesta decisió profundament meditada hi influeixen un cúmul de factors: la campanya de la por, el nivell dels candidats, la inutilitat del Parlament Europeu o fins i tot els els blocs electorals, que confonen informació amb propaganda.

D'entrada, diguin el que diguin, el Parlament Europeu no és equiparable a qualsevol altra parlament europeu. A la Unió Europea qui talla el bacallà encara són els estats a través del Consell Europeu i la Comissió. Però per a ser un "parlament de fireta" -en expressió manllevada de Joan Miquel Nadal, que la va emprar per a designar el Parlament de Catalunya- ens costa un ull de la cara. El Parlament Europeu és un xollo superior al Senat o el consell d'administració de RTVE.

A més, francament, els candidats fan tremprar poc. Ramon Tremosa només sap parlar de ports i aeroports tot i que darrerament ha millorat. Ara li han tret la corbata, però sembla una còpia d'Artur Mas. Fins i tot fa servir la mateixa postura al faristol: la cama flexionada i el colze arrepenjat. A més, a Ramon Tremosa no li puc perdonar que ens ocultés els disset anys a Convergència. Mira que era fàcil vendre-ho com el retorn del fill pròdig.

Maria Badia és la versió femenina del Raimon Obiols amb la qual cosa ja està tot dit. Per descomptat, no se li han encomanat les dots interpretatives ni oratòries del seu marit, Artur Trias, un excel·lent actor. A més, si la votes estaria també votant Magdalena Álvarez, que va davant seu a la llista malgrat que el PSC ho amagui. De Raül Romeva destacaria la seva coherència: va donar suport als Deu mil a Brussel·les fins que Saura li va picar el crustó i llavors es va arronsar. No va anar ni a la mani.

No hi ha dubte que, a aquestes alçades, el veritable protagonista de la campanya ha estat Aleix Vidal-Quadras. Però amb el candidat del PPC em passa el mateix que li passava Pilar Rahola en l'article esmentat més amunt: "Si no fuera porque Vidal-Quadras y yo no compartimos ni un café, me dan ganas de votarlo solo para abofetear este estilo de campaña".

Finalment d'Oriol Junqueras encara me'n recordo la informació que va publicar el Diari de Girona el 23 de març de l'any passat i que nosaltres vam reproduir fil per randa: la Fundació Cultura, presidida pel candidat d'Esquerra, va rebre una subvenció de 125.000 euros de Vice-presidència el 2007 -21 milions de pessetes- per onze conferències. Confio que sigui l'única subvenció milionària que ha rebut el candidat "independent" d'Esquerra, però no hi posaria pas la mà al foc.

Tant per tant potser hauria de votar en blanc perquè segurament Montilla tornarà a dir que els que s'abstenen es perquè ja ens està bé el Govern i Saura aprofitarà l'avinentesa per a crear una comissió d'estudi -una altra- sobre la participació.

Per això cal una abstenció rècord. Superior fins i tot a la de l'Estatut perquè la nostra classe política vegi no només que no està a l'alçada del país, sinó que el sistema no funciona. Cal, entre moltes altres coses, una nova llei electoral i que els partits deixin de ser màquines totpoderoses o agències de col·locació en època de crisi. Entre tots plegats ens estan ensorrant el país.