e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

11 de Gener de 2009

Si els catalans es divideixen entre els que que estan a favor de Josep Cuní i els que estan en contra, reconec sense embuts que estic en el primer grup. Potser sí que, com tothom, té defectes: sembla que s'escolti, parla més del compte a les tertúlies, pontifica tot sovint i no l'acaba d'encertar amb les corbates. Però ja se sap que, a Catalunya, les millores corbates són les de Duran i Lleida i Màrius Carol per aquest ordre. El llistó està, doncs, molt alt.

Tant se val perquè cal reconèixer que ha aconseguit aprovar l'única assignatura pendent que li quedava com a professional: la de la televisió -la de la televisió pública, que encara és més difícil- després d'haver fet la major part de la seva carrera a la ràdio. Si no recordo malament, Antoni Bassas li va fer involuntàriament el llit a Catalunya Ràdio fa catorze anys. Ara Bassas està a l'espera de la corresponsalia de Washington i Cuní és el rei dels matins de TV3. Hi ha garrotades entre els polítics per anar-hi.

El secret de Josep Cuní és que no se sap de quin peu calça. Encara recordo una entrevista a Jordi Pujol, a mitjans dels 90, al canal català de TVE· No la tinc gravada perquè llavors no hi havia els mitjans digitals que hi ha ara, però va ser d'aquelles que haurien de passar a les facultats de periodisme. La prova és que he oblidat la restat d'entrevistadors -era una entrevista col·lectiva- i només m'ha quedat gravat a la memòria el nom de Josep Cuní.

Ell mateix deia en una entrevista de Toni Vall, a l'Avui, el 4 de maig de l'any passat, a una plana amb el número màgic del 69, que "vaig ser roquista quan el Roca va criticar el Pujol, en una entrevista que li vaig fer. Vaig ser obiolista quan l'Obiols va plantar cara als seus opositors dins del PSC en una altra entrevista. El més fàcil és matar el missatger".

També té un nas especial per a estar al bell mig de la notícia. Els periodistes hem d'estar sempre a la carena de la muntanya, però no anar cap a una banda de la vall ni cap a l'altra. Crec que, a la difunta Ona Catalana, els treballadors de TMB i la direcció es van barallar una vegada a través del micròfon de Josep Cuní.

Per descomptat tampoc deixa indiferent i cada vegada té més enemics. Sóc testimoni presencial que un diputat el va tractar d'"imbècil" un dia al bar del Parlament, però si es diu el pecat no es diu mai el pecador. I el dia que se'ls hi va ocórrer preguntar "Temeu pels vostres estalvis?" -el passat 7 d'octubre- va tremolar més d'una caixa en veure una retirada superior de fons en comparació a altres dies, ja de si prou elevada en plena crisi financera.

Tampoc ha estat fàcil per a Josep Cuní arribar a on ha arribat perquè els periodistes també passem per travesses del desert -ho dic per experiència pròpia-, de vegades més dures que el Dakar. Després de la Com va arribar el fiasco d'Ona Catalana i fins i tot va estar temptat per Ràdio 4. Però ha demostrat que un bon periodista pot treballar en paper, en ràdio, en televisió o en internet. És una sort que cap dels nostres polítics que, en el fons, dirigeixen TV3 no pensés en ell per a un càrrec directiu en l'última tongada de nomenaments. Haguéssim perdut un periodista com una catedral.

Voldria deixar expressament deixar fora dels elogis les tertúlies de TV3 -i de Catalunya Ràdio- perquè n'hi ha per a llogar-hi cadires. Però encara tinc l'esperança que no sigui cosa seva l'elecció dels tertulians llevat de Sílvia Coppulo. El passat 16 d'octubre gairebé m'agafa un patatús perquè dels quatre tertulians, tres estaven vinculats al Periódico: Antonio Franco, Joan Tapia i Rosa Massagué. El quart era l'empresari Eusebi Cima, que les hi va donar mil voltes a tots plegats. Cuní hauria de ser mol curós amb aquestes coses perquè ell mateix col·labora amb aquest mitjà i presenta, una vegada a l'any, les dues hores de publicitat gratuïta que és la cerimònia del Català de l'Any.

En canvi uns dies després, el dia 21, n'hi havia un de cada color polític: un convergent, Joaquim Molins; un republicà, Hèctor López Bofill; i dos progres: Antoni Puigverd i Milagros Pérez Oliva. A l'hora dels semàfors no cal dir que Molins li va posar un semàfor verda a Duran i López Bofill un de vermell. Qui paga mana. Els partits s'han dividit les tertúlies de TV3 i de Catalunya Ràdio com es van dividir el consell de govern de la Corpo. Això no és pluralisme, això sí que és sectarisme.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2390
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR