08 de Desembre de 2012

Contra les places dures

Amb la mateixa precisió que fa les seves crítiques televisives -com la de l'altre dia sobre els excessos de TV3 a la campanya-, el gran Ferran Monegal va afirmar un dia en una entrevista a El Periódico que "el gran problema de Barcelona és que no té parcs" (1).

Com la va clavar. L'absència de zones verdes -i sobretot el preu dels pisos- ha explicat sens dubte l'èxode de molts barcelonins durant anys cap a l'àrea metropolitana. Personalment, sempre he trobat a faltar un Tiergarten, un Hyde Park, un Central Park.

Sí, tenim el Parc de la Ciutadella, però no és el mateix. I Tibidabo o Montjuïc, però dificultats d'accés a banda tampoc és que estiguin ben bé al centre de la ciutat. Al cadpavall, Barcelona -amb quasi 16.000 habitants por quilòmetre quadrat- és la ciutat més densa de Catalunya només superada per l'Hospitalet de Llobregat.

El problema de Barcelona és que som 1,6 milions d'habitants en 100 quilòmetres quadrasts encaixonats entre el Llobregat, el Besòs, Collserola i el mar. N'hi ha prou per pujar a les Piscines Montjuïc -on feien els salts durant Barcelona'92- per adonar-te'n que, en el fons, Barcelona és una veritable catifa de ciment. La manca de verd és absoluta.

Per això de les millors coses que ha fet Xavier Trias -amb catorze regidors tampoc n'ha fet gaires- ha estat anunciar l'inici dels treballs per recuperar la plaça dels Països Catalans, just davant de l'estació de Sants, una de les portes d'entrada de Barcelona, almenys per a molts visitants que arriben en tren.

  Ens van enredar amb les places dures. Fins i tot encara que guanyessin premis. Al capdavall, Jacinto    Benavente també va ser Premi Nobel i ara amb prou feines surt els llibres de literatura. En el fons, les   places dures va ser un invent per estalviar-se arbres i manteniment. Els arbres s'han de regar; el ciment, no cal.

El disseny ha fet molt de mal en general i a Barcelona en particular. Un dels últims projectes de Jordi Hereu va ser la renovació del Passeig de Sant Joan. I ara, la gespa plantada llavors són herbotes. A casa nostra, les obres públiques es fan amb els peus. Només per lluir a les inauguracions, però no per durar deu anys.

A més, tradicionalment, els barcelonins tampoc estem de sort amb les places. Als països civilitzats, una plaça és una plaça: un lloc de reunió i esbarjo. Aquí no se sap ben bé què són. La Plaça Catalunya està presidida per una façana indigna del Corte Inglés -gràcies, per cert, a un gurú l'urbanisme barceloní con Oriol Bohigas-; la d'Urquinaona està trinxada per mitja dotzena de carrers que la travessen per totes bandes; i la de Lesseps és un nyap. Ara i abans de la darrera reforma.

Fins i tot tenim places, com la de Francesc Macià, que no es pot trepitjar si no ets un indignat en plena protesta per la guerra d'Iraq. I d'altres, com la d'Espanya, envoltada de trànsit. Més vegetació i menys places dures, senyor alcalde. En una ciutat com Barcelona, els arbres són una benedicció.

 

 

(1) 3 de març del 2010

 

 

Twitter: https://twitter.com/xriusenoticies



Facebook: http://www.facebook.com/xriusenoticies



Obres completes: http://www.contralabarcelonaprogre.cat/