10 d'Agost de 2011

Bru Rovira o el periodisme

Aquest estiu -com l'any passat- trobaré a faltar els reportatges de Bru Rovira a La Vanguardia. En una època en què predominen els articles sobre la Belén Esteban o els famosos d'Eivissa era l'única cosa que pagava la pena llegir. L'any passat encara van enviar Xavier Aldekoa i Kim Manresa -un dels millors fotógrafs que tenim-, però no era exactament el mateix. Ara el diari crec que ja no es pot permetre ni el luxe d'enviar un periodista al Tour de França. Imaginin com està la premsa de paper.

Personalment sempre vaig dubtar si alguns dels diàlegs que s'empescava en les profunditats de l'Àfrica subsahariana eren autèntics o no. Però tant se val perquè Bru Rovira no practicava el periodisme, sinó que fregava la literatura. Un reportage seu era com un llibre de Hemingway. Als grans periodistes se'ls hi ha de perdonar que de vegades estirin més el braç que la màniga. Pla també plagiava i ningú es queixava.

És veritat que una de les decisions encertades d'Oriol Soler al diari Ara -en el cas que hagi estat seva la decisió- ha estat repescar-lo. Diumenge passat, 7 d'agost, ens explicava l'entrellat del port de Nouadhibou, a Mauritània, on només fan negoci les empreses comunitàries. I el 13 de febrer, per posar un altre exemple, ens explicava com Teodorín, el fill de Teodoro Obiang, recorria els carrers de Malabo en un patinet elèctric "excitat com una criatura". Però no és el mateix explicar aquestes coses des del mengador de casa que en el lloc dels fets. En tot cas, un dia ens hauria d'explicar -si ja ho ha fet se m'ha escapat- si els pirates de Somàlia es fan pirates perquè els hi estem explotant els recursos pesquers.

Ja no queden periodistes com Bru Rovira. Hi ha una generació -Manuel Trallero, Arturo San Agustín, Manuel Cuyàs, Jacinto Antón, Domingo Marchena i també Bru Rovira- que quan desaparegui ja no tornarà. També és veritat que alguns d'ells van aprendre l'ofici en l'escola de periodisme de l'Església -res de collonades com l'Autònoma o la Pompeu- i sobretot en capçaleres mítiques ara desaparegudes com Tele/eXpres, el Ciero o el Correu Català abans de triomfar a La Vanguardia o El Periódico.

Ara els diaris no es poden permetre enviats especials a l'altra punta del món. Per què? si la gent tampoc llegeix. Amb prou feines passa del titular. El paper estàt tocat de mort. Els diaris no ho saben però són com els dinosaures just abans de l'impacte del meteorit. Facin una prova: posin-se un dia a les nou del matí a Plaça Catalunya o qualsevol altre indret cèntric i comptin la gent que du un diari a les mans, sobretot si no és un gratuït o un esportiu. Jo, l'altre dia, vaig veure un paio que en portava un -en aquest cas La Vanguardia- i vaig estar a punt d'abraçar-lo. Això sí, tenia tots els cabells blancs.