20 de Setembre de 2009

A favor de Carles Flo

L'altra dia llegia una crònica de Salvador Llopart que deia que Tom Ford havia debutat a Venècia amb una pel·lícula bella, però sense ànima. Doncs això: els diaris també han de tenir ànima. N'estic convençut malgrat la meva condició d'agnòstic recalcitrant.

Que consti que el director de l'Avui, Carles Flo i jo ens coneixem des de fa gairebé vint anys: des que estàvem taula per taula a l'antiga redacció de La Vanguardia al carrer Pelai, just al costat del que anomenàvem avinguda Godó: el gran passadís central que dividia per la meitat aquella immensa sala ara convertida en hotel. Ell estava a tancament -santa paciència la d'aguantar el Fèlix Pujol- i jo era un pelacanyes de la secció de política sota la fèrria disciplina de Txema Alegre.

Formem també part del selecte club de periodistes que han abandonat aquest diari per decisió pròpia: crec que fins a la darrera reestructuració es poden comptar amb els dits d'un mà. Abans treballar a La Vanguardia era com treballar a La Caixa: per a tota la vida. I no sé si durant aquests anys s'ha tret el carnet d'alguna cosa, però em sembla que no té ni el de perodista. Ni falta que fa.

Però que consti també que, a l'hora de donar notícies, servidor no té amics: una notícia és una notícia, sobretot si es una notícia com una catedral. A l'hora d'informar sobre l'Avui ho hauran pogut comprovar abastament els lectors d'e-notícies arran de les successives -i sucoses- informacions que hem donat sobre el diari des de la seva arribada a la direcció.

La llista és llarga i extensa des del famós reportatge sobre "Tardor calenta a CiU" amb noticíes "Guerra oberta entre la direcció de CiU i l'Avui" o "Pujol trenca amb l'Avui". Inclòs l'opinió crítica d'algun exdirector. A més, probablement, els disgustos encara no s'han acabat.

Tanmateix, és un llàstima que Carles Flo hagi arribat a la direcció per només tres mesos amb l'encàrrec exprès de dur a terme un ERO pendent. En primer lloc perquè no és bo per a l'Avui -ni per a cap altre diari- tenir cinc directors en un parell d'anys: Sanchis, Bosch, Cruanyes, Flo i el que vingui ara.

En segon lloc, perquè Carles Flo ha injectat trempera al diari. L'Avui ha fet aquest estiu informacions memorables. És veritat que van publicar una carga de profunditat anònima contra CiU, però també que durant l'època daurada la federació nacionalistal'Avui va arribar a publicar fins i tot els resultats d'una enquesta inventada. O sigui que no ve d'aquí.

CiU ha pensat sovint que l'Avui era seu i una de les causes que expliquen els periòdics problemes de subsistència de l'Avui és que va deixar de ser un diari en català per a passar a ser un diari convergent. M'estalvio esmentar altres favors a la federació com les factures falses pel cas Turisme.

Durant les escasses setmanes que Flo porta al càrrec, el diari ha agafat embranzida. A més, han criticat CiU, però també el PSC, Esquerra o Iniciativa. Com a lector de l'Avui -i de tota la resta de diaris- he trempat com mai. El 6 d'agost, obrien la secció de política amb un "ERC premia ERC" pels ajuts d'Ausàs als petits municipis. I el passat 12 de setembre publicaven en portada que "Iniciativa posa en ridícul la Diada" alhora que demanaven la dimissió de Joan Saura.

Per als malpensats -l'ICF té un 20% del capital: això no passava des de la prensa del Movimiento-, cal aclarir que el PSC també ha rebut amb alguns editorials dignes de guardar a la hemeroteca: "Un alcalde que governa a cop de decret" (3 d'agost) o "Quan el PSC és invisible a Madrid" (2 d'agost), per a esmentar només alguns exemples. Ara l'Avui, com amb el cas de Fèlix Millet, diu les coses pel seu nom.

Ara hauria de sacsejar la secció d'opinió. A l'Avui conviuen convergents de tota la vida -com Marçal Sintes & cia- i els progressistes que ha anat posant el PSC, alguns amb amb calçador, com López Burniol, Ferran Mascarell, Daniel Font, Oriol Bartomeus o Xavi Casinos.

També, no cal dir-ho, la quota d'Esquerra perquè la secció d'opinió del diari és com les tertúlies de Catalunya Ràdio: va per quotes. Fins i tot hi ha hagut episodis lamentables com el del Víctor Alexandre. El més plural que s'ha fet darrerament a l'Avui és quan Francesc Puigpelat va publicar entrevistes a personatges tan als antípodes ideològiques del diari com Albert Rivera o Arcadi Espada.

Sembla ser que han fet un primer pas perquè han fitxat darrerament el periodista Josep Martí. Esperem que la seva incorporació aporti una mica d'aire fresc en les pàgines d'opinió. Prou que convé encara que també han estat fitxats altres com Xavier Muñoz, Montse Nebrera, Fabià Estapé o Elisenda Paluzie. Martí, que ha escrit un llibre de capçalera per a tots els lliberals catalans, es va estrenar el passat dia 6 amb el civisme i aquest diumenge repetia amb Millet, però encara pot donar més de si.

D'altra banda, els convergents haurien de tenir en compte també que Carles Flo va salvar el coll de Salvador Sostres el dia que Toni Cruanyes el volia fora del diari per la seva homofòbia. També que s'ha atrevit a rescatar-lo de la plana de serveis i posar-lo a Cultura, on llueix més. I que ha gosat donar-li l'alternativa amb les millors entrevistes que hem pogut llegir aquest estiu. Només he trobat a faltar fins avui la del David Madí. I això que arrisca la seva integritat perquè amb Salvador Sostres no se sap mai com acabarà. Acostuma a mossegar la mà que li dona de mengar. Hi ha un munt d'exemples: d'Alfonso Arús al malaguanyat Isidor Cònsul.

També pot ser que, duran les vacances se li hagi esvalotat el galliner, però no crec perquè un director es responsable dels continguts fins i tot durant les vacances. Clar que, en aquesta tasca, Carles Flo no està sol. L'Avui té una plantilla amb alguns dels millors periodistes d'informació de Barcelona.

Em refereixo a Lluís Bou en política, Maria Favà en informació local, Joaquim Elcacho en medi ambient o Ignasi Aragay en Cultura, entre d'altres perquè a l'hora de fer llistes sempre pots cometre l'error de deixar-te algun nom. Ignasi Aragay publicava dimecres, ves per on, la millor crònica que he llegit en tota la premsa sobre la dimissió de Bru de Sala.

Perquè en periodisme hi ha una cosa tan important com saber ensumar una notícia i redactar-la: la memòria, el background, el saber llegir entre línies. I això només s'aconsegueix amb l'edat i l'experiència. Espero que el famós ERO pendent no afecti a cap dels esmentats. Seria una veritable llàstima.

Per això Antoni Cambredó hauria de deixar Carles Flo no pas tres mesos, sinó un munt d'anys al càrrec. Carles Flo hauria de ser l'Arsène Wenger de l'Avui, que porta de manager de l'Arsenal des del 1996. Els diaris -no ho dic per mi perquè a més de director sóc accionista- necessiten directors Duracell com José Antich a La Vanguardia o Santi Nolla a Mundo Deportivo. L'única excepció és la d'Albert Montagut a El Mundo de Catalunya. El pitjor director que he conegut mai. Planyo als companys de l'ADN. Però crec que, tard o d'hora, se li acabarà.

Si Flo es resisteix a acceptar l'encàrrec només hi ha un home -a banda de David González, pel qual he expressat la meva admiració més d'un cop- que ho podria fer tan bé com ell o més: Manuel Cuyàs. A més encaixa en el perfil de director catalanista que necessita l'Avui. Sobretot ara que Jordi Pujol s'ha passat a El Punt. Es nota perquè aquest diumenge publicaven una entrevista a l'expresident sense cap ganivetada per l'esquena.

Manuel Cuyàs em sembla, ho dic de tot cor, un desaprofitat d'El Punt. Només el podem llegir dijous i diumenges. Encara sort que el podem sentir de tant en tant amb Jordi Basté, a L'Oracle de Xavier Grasset o a 'Els matins de TV3'. A més, té experiència direcció de diaris perquè va ser director editorial d'El Punt del Maresme. Clar que si el fessin director potser ja no podria fer de negre -de negre de luxe s'entén- de Jordi Pujol ni gaudir de la seva ploma en articles com el que publicava aquest diumenge. A Antoni Cambredó li toca decidir. Però decidir ja. L'Avui no pot viure en una interinitat permanent.