11 de Gener del 2009

Cuní, pro i contra

Si els catalans es divideixen entre els que que estan a favor de Josep Cuní i els que estan en contra, reconec sense embuts que estic en el primer grup. Potser sí que, com tothom, té defectes: sembla que s'escolti, parla més del compte a les tertúlies, pontifica tot sovint i no l'acaba d'encertar amb les corbates. Però ja se sap que, a Catalunya, les millores corbates són les de Duran i Lleida i Màrius Carol per aquest ordre. El llistó està, doncs, molt alt.

Tant se val perquè cal reconèixer que ha aconseguit aprovar l'única assignatura pendent que li quedava com a professional: la de la televisió -la de la televisió pública, que encara és més difícil- després d'haver fet la major part de la seva carrera a la ràdio. Si no recordo malament, Antoni Bassas li va fer involuntàriament el llit a Catalunya Ràdio fa...

Continuar llegint...

08 de Gener del 2009

El desaprofitat Gaspar Hernández

Òbviament, encara no he tingut ocasió de llegir El silenci, el llibre de Gaspar Hernàndez guanyador del darrer premi Josep Pla. Tampoc no sé si és realment un bon llibre o si el jurat s'ha apuntat a la moda d'autors mediàtics malgrat estar format per Baltasar Porcel, Sebastià Alzamora, Rosa Cabré, Àlex Susanna i Ester Pujol.

Però que vagi sobre el poder curatiu de les paraules és un bon esquer. Al cap i a la fi, en Gaspar Hernández és un lletraferit com ho demostra el fet que va batejar el seu programa de ràdio com els diaris de Pavese: "L'ofici de viure". O el fet que -juntament amb en Jordi Llavina, un altre lletraferit- presenti un programa de llibres des del 2004 a Comunicàlia digne de TV3. Del seu interès per la literatura n'ha deixat també pinzellades en els seus articles periodístics a El Periódico o El...

Continuar llegint...

02 de Gener del 2009

Els polítics sempre troben feina

El passat 23 de desembre va ser com una revelació. El País informava a les planes d'economia de la recol·locació d'Àngel Acebes i altres dirigents del PP en una filial de CajaMadrid en el marc dels intents d'Esperanza Aguirre de controlar aquesta entitat d'estalvis.

El mateix dia, a la secció de cultura de La Vanguardia, descobria que Enric Marín era un dels escollits -amb Vicenç Altaió al capdavant- per a intentar revifar el Centre d'Art Santa Mònica. Marín va ser Secretari de Comunicació del primer tripartit després del fugaç pas de Miquel Sellarès pel càrrec i, entre d'altres, va haver de fer front la crisis del Carmel. Aquella en la que Imma Mayol prohibia entrar les càmeres de TV3 a assemblees de veïns.

Segurament la informació era, el que en argot periodístic, s'entén per una pessebrada...

Continuar llegint...

21 de Desembre del 2008

La veritat sobre TV3 al País Valencià

La portaveu d'Esquerra al Parlament, Anna Simó, denunciava el passat 28 de novembre que el "Govern espanyol està impedint la reciprocitat d'emissions de les televisions públiques" arran del final de les emissions de TV3 al País Valencià.

En quatre paràgrafs de comunicat, l'exconsellera recordava l'incompliment de l'acord al que van arribar el Departament de Cultura i el Mnisteri d'Indústria el mes d'abril de 2007 i retreia a María Teresa Fernández de la Vega que en "sigui còmplice per inacció" perquè "des del més de febrer té sobre la taula del Consell de Ministres el reial decret que dóna el marc legal i els mitjans tècnics perquè es pugui fer efectiva aquesta reciprocitat".
...

Continuar llegint...

17 de Desembre del 2008

Marina Llansana i Catalunya Ràdio (i 2)

Encara no sé si va actuar per pròpia inciativa, va rebre instruccions del partit o estava vetllant pel seu futur professional en el cas de davallada electoral d'Esquerra a la propera legislatura. Però l'ensabonada de Marina Llansana a la direcció de Catalunya Ràdio divendres passat durant la comissió de control de la CCMA no la vaig sentir ni a en Joan Ferran. I això que a l'Oleguer Sarsanedas l'han posat amb el vist-i-plau del PSC.

Marina Llansana, que ve de Catalunya Ràdio, sap perfectament que els darrers resultats d'audiència -amb una pèrdua de l'11% en només uns mesos- són un veritable toc d'alerta. Personalment vaig trobar a faltar Carmel Mòdol, sempre amoïnat per l'espai comunicacional català, que estic segur hagués estat més mesurat en els elogis.

Fins i tot un altre diputat socialista, David Pérez, un murri de la...

Continuar llegint...

14 de Desembre del 2008

La decadència de Catalunya Ràdio (1)

Divendres passat, Oleguer Sarsanedas em va recordar José Luis Rodríguez Zapatero quan negava que hi havia crisi. A la comissió de control de la CCMA, el director de Catalunya Ràdio va afirmar que la darrera davallada d'audiència de Catalunya Ràdio -un 11% menys des del juny- només eren "turbulències".

Òbviament, amb una onada de l'EGM no n'hi ha prou per jutjar, perquè l'Estudi General de Mitjans és molt volàtil i més a Catalunya. Però si no hi posen remei, estem assistint a un procés que pot acabar amb la pèrdua de lideratge de l'emissora després de 14 anys ininterromputs. Malauradament, com ja ha passat amb TV3.

I, això, les finances públiques no s'ho poden permetre: la CCMA ens costarà enguany a tots els catalans 481 milions d'euros dels quals només 130 surten de la publicitat i la resta, 305, dels...

Continuar llegint...

11 de Desembre del 2008

Joel Joan, al TNC

Encara no he tingut ocasió de veure Joel Joan a "Jo sóc la meva dona", al Villarroel, sobre  un travestida alemanya  que va patir primer el nazisme i després la Stasi. I si no espavilo em quedaré sense veure-la perquè malauradament s'acaba diumenge vinent. Però en tinc prou amb el que, de moment, han dit alguns dels nostres crítics de més anomenada:

"Joel Joan es el héroe de la representación. El actor exhibe una amplitud de registros excepcional" (Josep Anton Benach a 'La Vanguardia'). “El treball de l’actor és tota una creació recolzada en un text excel.lent. Joan s’imposa i ajuda a reviure una història al.lucinant” (C. López Rosell a 'El Periódico). “Una biografia d’un dels personatges més curiosos del segle passat” (B. Barrena a 'El País). “Joel Joan sabe dar con el tono y...

Continuar llegint...

08 de Desembre del 2008

La independència d'e-notícies (i 3)

En el meu article anterior comparava Tribuna Catalana amb "la veu digital de Carod" i, en efecte, només calia llegir la crònica l'endemà de la conferència del vicepresident del Govern a la Torre Agbar per arribar a aquesta conclusió: "ideòleg central", "la persona que més treballa", "pas endavant". Això no era una crònica periodística, ni tan sols una ensabonada personal, sinó gairebé una fel·lació.

Només en aquesta notícia hi havia gairebé una dotzena d'adjectius: "excel·lent", "millor", "obert", "modern", "tolerant" i "dialogant", "pragmàtic" i "il·lusionador", entre d'altres. Malgrat en periodisme -llevat de Josep Pla,...

Continuar llegint...

04 de Desembre del 2008

L'espai digital d'Esquerra (2)

Confesso que, quan va sortir Tribuna Catalana vaig veure amb simpatia un projecte digital que podia omplir el buit sobiranista, però de mica en mica s'ha anat diluint. Com deia en el meu article anterior, Tribuna Catalana s'ha convertit en una mena de Libertad Digital, però al revès. Encara pitjor perquè Sellarès comet l'error de barrejar informació i opinió, que també és de les primeres coses que t'ensenyen a diferenciar a les facultats de periodisme.

Ni tan sols ha sabut omplir l'espai digital d'Esquerra, ell que es vanta de ser tan amic d'en Carod. Esquerra ha esmerçat un munt de recursos en aventures electròniques d'audiència incerta. No estic en contra que ho faci, però si que ho facin amb recursos públics. Atès que Miquel Sellarès ha desenterrat la destral un dia haurem d'explicar amb pèls i senyals la història del Directe, del SMS25, del...

Continuar llegint...

01 de Desembre del 2008

El Libertad Digital de Miquel Sellarès (1)

Abans que Miquel Sellarès ens acusés de "connivència" amb la Brunete mediàtica hagués hagut d'escoltar la sorollosa escridassada que em van dedicar 2.000 fans de la Cope el dia que, en una tertúlia, se'm va ocórrer recordar la gestió que havien fet Acebes i Zaplana de la gestió de la crisi de l'11-M. De fet, l'ambient ja es va començar a escalfar quan vaig negar que, a Catalunya, hi hagués cap mena de conflicte lingüístic. En sortir vaig pensar que alguna de les venerables àvies que eren a l'auditori encara m'empaitarien bossa en mà com a les pel·lícules de dibuixos animats. Sortosament vaig sortir il·lès, però crec que...

Continuar llegint...