12 de Maig del 2009

Els globus sonda d'ICV

Tècnicament no sé si la polèmica per les plaques de matrícula és una cortina de fum o un globus sonda. De fet, sembla totes dues coses alhora, però com volen convèncer Zapatero amb les "xapes" si han estat incapaços de tancar el finançament després de gairebé un any d'estira-i-arronsa?.

Encara recordo com Montserrat Tura, tot just nomenada consellera d'Interior en el primer tripartit, se'n va anar a veure el seu homòleg a Madrid, aleshores José Antonio Alonso, per a plantejar el tema. Des de llavors no se n'ha sabut mai més res. Estem al 2009.

Ara Iniciativa, per a treure pit i de retruc fer la punyeta a Esquerra, desenterra el tema just abans d'unes eleccions europees. Home, com a obra de govern d'ICV prefereixo això de les matrícules que no pas el transvasament del Segre o que els Mossos atonyinin periodistes a tort i a dret.
...

Continuar llegint...

1405

0

10 de Maig del 2009

El peatge de Mònica Terribas

El prestigi professional de Mònica Terribas va rebre un cop molt dur dijous passat quan va presentar la Setmana de TV3 flanquejada per dos consellers del Govern: Josep Huguet i Mar Serna. Segurament és un dels peatges que ha hagut de pagar tan il·lustre professional per ser directora de TV3, però és una llàstima. Comencem a enyorar la periodista insubornable de La nit al dia.

Caldrà estar a l'aguait a partir d'avui, però una programació especial que vol transmetre la Catalunya optimista del PSC a quinze dies d'una campanya electoral és per denunciar-ho a la Junta Electoral si la Junta Electoral ja estigués constituïda a hores d'ara. I si el CAC no estigués presidit per un ex Secretari de Comunicació del Govern tan obedient com Ramon Font estic segur que també diria la seva.

Com pot ser neutral una Setmana patrocinada gairebé per mig govern?....

Continuar llegint...

06 de Maig del 2009

Catalunya Ràdio i ERC (i 3)

Per enllestir aquesta minisèrie de tres articles sobre la davallada de Catalunya Ràdio cal preguntar-se finalment quina responsabilitat té Esquerra en tot plegat. Perquè el partit defensor de l'espai comunicacional català -una entelèquia que funciona a base de subvencions- i que en teoria gestiona el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació està fent un mal immens als mitjans de la CCMA amb el seu silenci per no amoïnar al PSC.

De fet -com la Sindicatura, el Síndic de Greuges o l'Oficina Antifrau- també es van repartir la Corpo: TV3 -amb Mònica Terribas- per a Esquerra i Catalunya Ràdio -amb Oleguer Sarsanedas- per al PSC. Per això estic delerós de saber què dirà...

Continuar llegint...

02 de Maig del 2009

La tertúlia de Neus Bonet (2)

Si Catalunya Ràdio ha perdut el lideratge és perquè l'ha perdut en totes les franges horàries -matí, migdia, tarda i nit- la qual cosa, en ràdio, equival a una catàstrofe. El cas de Joan Barril, per exemple, és ben curiós. Barril és un gran periodista escrit, però no un home de ràdio.

Si li van fer un forat a l'emissora -a costa del desaprofitat Gaspar Hernández, que ara s'ho passa pipa escrivint llibres- és no només perquè és un dels nostres, sinó també perquè el van fer fora de ComRàdio. Resultat: Barril està per darrera fins i tot del polèmic César Vidal. Només confio que almenys no cobri el que cobrava a la Com.

Però el cas més curiós és el de Neus Bonet. Neus Bonet ha passat de fer de cap de programes a presentadora estrella; una cosa, per...

Continuar llegint...

26 d'Abril del 2009

La culpa és d'Oleguer Sarsanedas (1)

Val a dir que la davallada de Catalunya Ràdio va començar amb Montserrat Minobis. Minobis estava obsessionada amb la quota femenina, però va ser la màxima responsable que dos il·lustres professionals de la casa, Jordi Basté i Toni Clapés, se n'anessin a Rac-1. Entre ambdós sumen ara 482.00 oients a Rac-1 als que caldria afegir els 158.000 de Toni Soler.

Vistos els resultats, no és estrany que ara ningú se'n faci càrrec. Jordi Mercader, al seu llibre "Mil dies amb PM" (La Magrana) exonera Pasqual Maragall i desvia la responsabilitat del seu fitxatge cap a Joan Majó "de forma sorprenent per a la humanitat en general i la professió periodística catalana en particular". Fins i tot assegura "no va provocar cap mena d'entusiasme" a Palau (pàg. 76).

Però Oleguer Sarsanedas només ha fet que empitjorar les coses i...

Continuar llegint...

24 d'Abril del 2009

"Patrícia Conde, en calces" (i 3)

Comentari a banda d'aquesta minisèrie de tres articles mereix l'actitud del director d'"una mena de pàgina de gent bastant estúpida" (la definició és de Salvador Sostres). No els cito pel nom perquè l'última vegada que ho vam fer ens van amenaçar amb "actuacions legals". Sens dubte, un cas insòlit. No sé pas si del periodisme o de la psiquiatria. De desagraïts el món n'està ple.

Em quedo amb el flaix que aquell dia la notícia més llegida era "Patrícia Conde, en calces" la qual cosa demostra, sens dubte, un periodisme de qualitat. Fins i tot malgrat que els diaris hagin d'incloure cada vegada més informació light o rosa per a atreure o mantenir...

Continuar llegint...

21 d'Abril del 2009

Salvador Sostres, el malaguanyat (2)

Em sap greu el darrer estirabot de Salvador Sostres perquè tenia moltes esperances dipositades en ell. Sempre he pensat que hauria de deixar de dir disbarats i dedicar-se a la literatura. He arribat a dir públicament que podria ser "el nostre Marcel Proust". Ho escric entre cometes perquè en Juan Carlos Girauta n'és testimoni.

Potser en un excés d'optimisme he pensat que Proust i Sostres, salvant totes les distàncies, tenen vides paral·leles. Ara no cal entrar en detalls biogràfics. L'escriptor francès (1871-1922), segons la biografia canònica de Painter (1), no va començar a esciure À la Recherche fins als 38 anys (2). Fins llavors havia viscut sempre del cuento. La seva única feina coneguda va ser quatre mesos a la Biblioteca Mazarine (3). I encara.

Encara no he aconseguit...

Continuar llegint...

18 d'Abril del 2009

Les putes de CiU (1)

Sospito que Salvador Sostres encara no ha paït que l'haguéssim fet fora ara fa quatre anys de l'e-notícies. Sens dubte una de les decisions més encertades des que sóc director d'aquest diari. Li devia doldre tant que el primer que va intentar va ser tornar amb l'excusa que era el 28 de desembre i ho podíem colar com una innocentada.

D'ença d'aleshores li dura el ressentiment. I això que va ser el 2004. Com passa el temps. En no sé quin dels seus llibres citava tot els mitjans per als quals ha passat llevat del nostre. He perdut també el compte de tots els llocs d'on l'han fet fora i de la llista de damnificats -Antonio Franco, Joan Barril, Màrius Carol, Gemma Nierga, Alfonso Arús, etc., etc.- perquè n'hi ha per a omplir un monument a la catalana com el Vietnam Veterans Memorial de Washington.

Recordo que el primer que va fer amb el canvi de propietat de l'Avui...

Continuar llegint...

16 d'Abril del 2009

La política, segons Joan Tardà

Dies enrere llegia el pròleg de Carod al llibre del Cinto Ros Hombravella (1) que proposa "l'independentisme d'anàlisi i rigor" enfront el "d'agitació i propaganda" i em va venir al cap -a més d'algunes actuacions del propi vicepresident com la de la llança- el diputat d'Esquerra a Madrid Joan Tardà. Tardà (Cornellà, 1953) s'ha caracteritzat per tenir una peculiar concepció de la política al llarg de la seva tajectòria parlamentària. Concepció que no ha aconseguit moderar ni el seny -comprovat científicament- de Joan Ridao.

L'última ha estat anunciar una demanda al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg contra Espanya per la opacitat del Govern socisalista en contestar preguntes sobre la Casa Reial. No pas perquè el diputat no tingui raó, però equiparar la manca de transparència sobre el Rei a la vulneració de...

Continuar llegint...

14 d'Abril del 2009

El problema és Guardans

A mitjans dels anys 90, CiU i el PP es disputaven l'herència política de Francesc Cambó: Ignasi Guardans va fitxar per Convergència i el seu germà Pau és va incorporar al Ministeri d'Indústria, amb Josep Piqué al capdavant, com a director general. Era l'època en què José María Aznar parlava català en la intimitat i fins i tot enarborava una bandera catalana al míting final del PP per a les generals celebrat al Palau d'Esports de Barcelona. Pels que ho dubten, hi ha un document fotogràfic del moment.

El seu germà Pau va deixar el ministeri el 1998 i, des de llavors, va fer una carrera professional amb èxit en el sector hoteler. En canvi, el nou director de l'Institut de Cinematografia i de les Arts Audiovisuals ha viscut gairebé dotze anys de la cosa pública. Fins i tot el seu currículum oficial -que encara es pot consultar a la ...

Continuar llegint...