11 de Febrer de 2010

Vuit anys perduts

Aquest diari fa l’acudit amb Ernest Maragall dient que això s’acaba. Bé, de fet, això no hauria d’haver començat mai. Catalunya no hauria d’haver patit aquests vuit anys d’espanyolisme recalcitrant que el diputat del PSOE al Parlament Josep Lluís Carod Rovira va assegurar l’any 2003, i que ha estat assentat durant aquest temps per altres diputats del mateix partit hispano-lerrouxista tals com Joan Puigcercós o Joan Ridao, aquest a la capital del seu tan estimat imperi.

Maragall diu això perquè afirma que Catalunya està ‘fatigada’ de la fórmula tripartita. Benvolgut conseller d’Ensenyament, no sé si Catalunya, però li puc assegurar que els catalans ja ens vam fatigar d’aquesta fórmula un segon abans que s’aprovés en conxorxa de perdedors per arruïnar el país. Em refereixo, ja a la primera ocasió, és clar. Per tant, es va esgotar abans de néixer. Els catalans no volíem un govern espanyolista perquè sabíem les conseqüències que això tenia. Volíem un govern català (i, ara, just és dir-ho, la facció del PSOE que vostè representa no va significar la definitiva castració: als culpables, amb majúscules, els he citat abans) que era impossible amb el comandament del PSOE.

Ara sembla que, definitivament, tenim l’oportunitat de tornar-nos a governar nosaltres mateixos, els catalans. D’avançar cap la independència sense focs d’encenalls, cridòries ni tercermundismes perjudicials (és a dir, CUP’s, CAJEI’s i altres ‘collonades’, que signifiquen tot just el contrari dels nostres arguments i raó per la fita). I, sí, la solució per a fer-ho és, en principi, un Artur Mas complementat per forces catalanes al Parlament (atès que la seva majoria absoluta sembla impossible, penso en Reagrupament o altres grups polítics identificats de veritat amb el país), que ja ha dit que no posa límits a la llibertat de Catalunya. En qualsevol cas, als crítics amb la meva proposta -sobretot als de bona fe- els voldria recordar que amb els seus vots l’únic que han fet ha estat retardar vuit anys el procés de la independència del país tot donant ales a l’espanyolisme global. I, fins i tot, en darrer cas -i ja posats, si la fita de la independència no s’assoleix- en contribuir a la degradació de Catalunya.