05 de Febrer de 2010

Una Llei del Cine impossible

La legislació amb el tema de la llengua té els seus clarobscurs. A la meva manera d’entendre la cosa té un clar, un obscur, i un clarobscur.

El clar és la immersió lingüística escolar, i no m’estendré. És la solució idònia. Que els pares puguin escollir la llengua d’escolarització? No. Cal cohesió i això vol dir primar la llengua del país -com està a bastament provat arreu del món-, sobretot tenint en compte que l’espanyol ve compensat per l’entorn que es viu fora de l’escola. I no apel·leu al liberalisme, que molts en sabeu molt poc i tant és així que només evoqueu la idea quan no mana la vostra opció però, en realitat, íntimament (ja no dic públicament, que aquí podríem repartir culpes) us sembla que Franco era, en certa manera, el paradigma del liberalisme... Vaja, això -dins el context de l’anticatalanisme- val pels que ho són del sector pepero, quedi clar. I als de l’altra banda però compartint l’odi a tot el que signifiqui Catalunya, doncs tres quarts del mateix: feu passar per liberalisme la vostra inadaptació al país. Però, en tot cas, oi que ningú en nom del liberalisme estaria d’acord amb que hi hagués llibertat o no d’escolarització? -entre altres coses, perquè si el no escolaritzat és fill d’Einstein i Margueritte Duras, per posar un hipotètic exemple, passi; però el més fàcil és que sigui fill d’el ‘Vaquilla’ i la ‘Juani’ del Bigas Luna, amb el perill que això comporta-. Doncs, o tots moros o tots cristians, i si ens fiquem en un aspecte, també incidim en l’altre.

L’obscur és el tema dels comerços. És un error multar a qui no retoli en català la seva mercaderia. L’excusa del dret dels consumidors catalans a informar-se en la seva llengua no s’aguanta per enlloc, màxim si tenim en compte que l’elecció idiomàtica del comerç en qüestió no redundarà en la millora del coneixement ciutadà de la llengua -ni en tocar allò que no sona als integristes espanyols, que hauria de ser la veritable finalitat d’una imposició d’aquestes característiques: que es fotin!-. A casa seva, que tothom faci el que vulgui i, després, ja serà el consumidor qui censuri o aplaudeixi la decisió. Oi que si algú vol retolar en danès, per dir alguna cosa, ja sap al què s’exposa, per bé o per mal?. Doncs deixem-ho aquí.

I el clarobscur és la Llei del Cinema. Vagi per endavant el meu aplaudiment al fet que obligui a una quota del 50 per cent de còpies en català -gran profe meu, Tresserras!- quan el perill era que l’obligatorietat fos inferior. I també demanaria que no se’m repliqués apel·lant als criteris que he defensat quan parlava de les retolacions: sí, també el cine parteix de la iniciativa privada, però és un element prou important com perquè l’administració en corregeixi les mancances que té en un país que mostra els dèficits de Catalunya. Allò de l’interès general, vaja; sobretot, tenint en compte que tots els que es neguen a veure una pel·lícula en català és per ideologia tancadament tercermundista i no pas perquè no entenguin la llengua del país. I un altre cop, si no els agrada, que es fotin!. Però, tot i així, és una mala llei. I ho és perquè és impossible fer-la bé.

Anem a pams. La idea de la llei és la tesi que inspira TV3 i que tants èxits va donar -abans de ser TVS, amb ‘s’ de Socialista- i aquí és on rau l’error de base. Quan la jugada televisiva es va plantejar era evident que l’èxit estava garantit. Si hom volia veure com acabava ‘Dallas’ o ho feia en català o s’esperava a que li expliquessin; si es volia seguir el partit del Barça, tres quarts del mateix. La gràcia, doncs, és que no hi havia més opció.

Ara, la Llei del Cine apunta a ‘Avatar’ (i als masoquistes que l’aguantin, sigui en l’idioma que sigui, cal aclarir-ho) i no a ‘Lost Highway’, perquè en aquest cas -malauradament- no caldria ni fer-la. Busca que les grans superproduccions de masses s’hagin de consumir en català. Però deixa que la meitat de còpies siguin en espanyol. I ho ha de fer així perquè anar més enllà, per llei, és impossible. Amb aquesta solució, la primera resposta possible és la que dilluns van oferir els exhibidors. I potser amb raó, atès que se’ls fa gastar uns calés amb la còpia catalana difícils de recuperar en gran part. Per molta subvenció, justa i necessària, que hi hagi pel mig.

Per què? Doncs perquè entre la militància activa anticatalana dels pseudointel·lectuals de sempre (barrejats amb la petita nostàlgia franquista: allò dels catalans de dretes i els d’esquerres ben units que insinuava jo abans), però sobretot (i perquè són majoria) entre els del ‘joé, ezto eztá en catalang... Vamo a hasé er ‘botellong’ con unaj ‘birriqui’ en la ‘cashe’ y ya iremoj cuando e’té en critiano’ -els quals també han sortit anteriorment en aquesta pel·lícula, ja que parlem de cine, quan esmentava el ‘Vaquilla’ i la ‘Juani’ del Bigas Luna-, el 50 per cent de còpies en català no les veu ningú, tot i que les sales estiguin buides i les de còpies en espanyol exhibeixin el ‘no hi ha entrades’ (sobretot perquè el consumidor de cine en català ho és, abans que res, de les versions originals).

Davant el panorama, quina era la llei perfecta? Doncs aquella que, a hores d’ara, era impossible. Que tot el cine a Catalunya fos en català. Cap còpia en espanyol. Segur que aquesta no l’haguessin protestat les distribuïdores ni els exhibidors perquè no els hagués afectat la butxaca, atès que els de la ‘birriqui’ que abans esmentava no haguessin tingut més remei que passar pel tub (i els integristes suposadament intel·lectuals, també). I, igual que van fer amb TV3, ho haguessin fet.

I plantejat el problema, heus ací les possibles solucions: la discriminació positiva en forma de bases impositives més lleus sobre les còpies en català -la que crec millor- o, fins i tot, gravar impositivament, i de manera que dificultés la seva rendibilitat, la còpia en espanyol. L’altra fórmula seria una reducció important del preu de l’entrada en la versió catalana. Però això algú ho hauria de pagar i entraríem en una nova polèmica