18 de Novembre de 2009

Ultracossos socialistes espanyols

L’Avui era un diari català; ara és un diari evidentment socialista, atrapat, per tant, en la tela d’aranya espanyolera. De fet, aquesta percepció ja fa temps que es manifesta en molts catalans però ara és prou diàfana. D’aquí que ja puguem parlar d’evidència o, del què és el mateix, de desvergonyiment. I ho és per un detall que pot semblar minso però que és clarificador.

Al contrari d’una certa tendència en l’opinió catalana, alguns defensàvem que, encara que semblés estrany, mantenir Salvador Sostres en la nòmina del diari Avui era la prova del nou del nou tarannà i, a sobre, era una jugada perfecta: D’una banda, es podia fer el truc d’exhibir una credencial de catalanisme amb l’articulista més radicalment antiespanyol -que, també ho he de dir, va ser, penso, ingenu caient en la trampa-, i de l’altra, empresarialment, es gaudia d’un actiu indiscutible. Perquè no se’m negarà que, deixant de banda el que puguem pensar cadascú de nosaltres sobre la qualitat de Sostres com a articulista, hom estarà d’acord que la seva columna era un incentiu pel diari. Com Jiménez Losantos -en un exemple antitètic-, és d’aquells a qui els podràs discutir el que vulguis; podràs estar-hi a favor o en contra, però, a diferència de molts altres, són els que gairebé marquen el negoci del mitjà en el qual treballen. D’aquí que parli d’evidència: ara ja no cal ni dissimular els objectius. Encara que l’Avui acabi perdent calés arran de la decisió. Ni això importa.

I això és el que em remet al tema cinematogràfic de La invasió dels ultracossos -faula cinematogràfica que, per cert, denunciava els tentacles del comunisme (versió original de Don Siegel, que després ha tingut ‘remakes’ de Philip Kaufman i Abel Ferrara, ja desprovistos aquests de càrrega ideològica). Perquè els catalans hem hagut de veure als darrers anys com entitats que consideràvem nostres com el diari esmentat o els mitjans de l’ara dita Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals s’anaven alienant en mans socialistes espanyoles: Això sí, paulatinament perquè ens anéssim impregnant del nou model sense adonar-nos. Talment, com en el tema cinematogràfic abans esmentat, en què el nostre veí de tota la vida acabava sent -vaja, no ell, la seva aparença- un alienígena involuntari. I, compte!, que també volen el Barça (que, de fet, ja van tenir durant el ‘nunyisme’ però, ves per on, aquí no se’n van acabar de sortir, afortunadament, gràcies a la massa social).

És clar, a partir d’aquí, qui no es pot creure que l’objectiu és la victòria en la batalla (incruenta, per sort; cal dir-ho) final?. I em refereixo al fet que els exemples exposats només són un petit gra de sorra que se suma a altres de calat més important: Espionatges a can Barça -el tema ve de l’abril-, cas Millet -anys i anys amb sospites, però ningú en fa cas-, Operació Pretòria -seguiments des de molt de temps enrere i un fiscal, Luis Pastor, deixeble de l’inefable Jiménez Villarejo, que canvia d’opinió cada cop que va a pixar-. Qüestions que venen de lluny però que han confluït en el moment que l’inútil Tribunal Constitucional que ha d’anorrear l’Estatut català segueix sense saber per on tirar (ja se’l poden confitar: com diu Joan Laporta, els catalans volem una altra cosa).

Tot i haver expressat la meva opinió pel que fa alguns dels cassos, estic d’acord en que s’investiguin i es treguin a la llum. Els actes en sí no s’han d’interpretar com un atac al país: la justícia ha de fer la seva feina; el moment coincident ja fa sospitar altres coses.

I a tot això, Rajoy fent trempar el PSOE català amb un pacte a la basca. La invasió dels ultracossos, vaja.