26 de Maig de 2009

Som democràticament madurs?

Segurament, el nostre problema neix del fet que provenim d’una dictadura que va durar quaranta anys i, a sobre, el dictador es va morir al llit. Com que, a més, aquesta era considerada una dictadura de dretes (¿no són totes pràcticament el mateix?), per contraposició es va arribar al lloc comú que ser demòcrata anava intrínsecament lligat a ser d’esquerres. Fixem-nos que ja en vida del dictador i tot just a l’albir de la democràcia tot el que es volia identificar amb aquest concepte havia d’incorporar la qualificació d’esquerra. Només cal veure el cas paradoxal, i a banda de consideracions que ara no venen al cas per no allargar-nos, d’algú com Ramon Trias Fargas, ben allunyat d’aquest posicionament polític, que co-funda un partit anomenat Esquerra Democràtica de Catalunya.

I amb aquests postulats hem arribat als nostres dies. A aclarir el panorama, sens dubte, no hi ha contribuït gens la dreta espanyola. El PP -fill d’aquella Aliança Popular que segurament només es diferenciava de la Fuerza Nueva de Blas Piñar en el fet que sabien que no podien fer res per evitar que s’avancés cap la democràcia i, per tant, calia integrar-s’hi, no per convicció sinó per condicionament social- no ha sabut equiparar-se mai a cap dreta occidental i ha seguit sent fidel a les seves arrels. I ja no se sap si és per culpa dels seus dirigents o per la tendència de la seva massa social. Perquè ja és curiós que, tot i semblar que pesava més el sentit polític dels primers, també s’ha demostrat que els segons han rebutjat qualsevol líder que tingués una mentalitat aperturista: Ruiz Gallardón, Herrero de Miñón, Josep Piqué o Mariano Rajoy (sí, aquest darrer, malgrat tot, ha fet un gran esforç de transformació del partit, penso, a partir del congrés de l’estiu passat) han estat sempre mal vistos pels votants, sempre més afins a perfils predemocràtics com els d’Aznar, Mayor Oreja, o Vidal-Quadras. El més modern i liberal que han acceptat ha estat una Esperanza Aguirre, que seria cua de lleó o cap de ratolí. I, perquè quedi ben clar, no parlo -o no només- de la seva actitud vers Catalunya sinó del seu tarannà en qualsevol afer.

Clar, ho han posat ben fàcil a una esquerra (que, com dèiem, ja partia amb avantatge per causa de la fal·làcia d’identificació exclusiva amb la democràcia: més aviat, a vegades en semblen, també la seva més absoluta negació), sobretot com l’actual, absolutament barroera, populista, i que destina el seu missatge a mentalitats robotitzades amb un sentit crític absolutament nul. I això, quan parlem d’una esquerra que hem de pensar que té mentalitat de govern i, per tant, ha de ser mínimament seriosa! Ja no dic les esquerres de joguina embolcallades amb la mantellina verda!. Amb bramar contra l’església, impulsar lleis que afavoreixin actituds absurdes però que queden la mar de progres i pintar un món de fals color de rosa (ah!, i recordar-se sempre de la dreta carca, e?, això que no falti) en tenen prou perquè el ramat els segueixi.

Però és clar. És molt fàcil criticar als altres. Mireu, al cap i a la fi, els polítics fan una feina i li han de treure el màxim rendiment, sigui com sigui. Ara bé, anem a nosaltres, a qui ha de donar o treure. ¿No creieu que demostrem una immaduresa democràtica exorbitant? Per exemple, ara venen unes eleccions europees. Amb tot el què s’ha dit, és veritat, es fa difícil votar (al menys se’ls ha de fer a tots aquests que es puguin sentir al·ludits per les meves paraules). Però, ¿es pot votar, per exemple, a aquell que se’t pixa literalment a la boca, per segona vegada consecutiva, mentre es descollona al despatx tot readaptant una campanya, ja vergonyosa des de l’inici, que no dóna idees i només crea una por infundada; a aquell que, a sobre et pren els quartos? ¿Es pot votar a aquells que només s’afegeixen a la idea, no els cal, tampoc, aportar res més, encara que sigui des d’unes altres sigles? ¿Es pot ser tant mesell de fer un ridícul proselitisme de dir “jo els votaré perquè em diuen que si no hi vaig els altres tornen” -i m’he trobat gent que ho diu, eh? Si aquest fos el motiu del meu vot, a mi em faria vergonya. No, no som democràticament madurs. I només he posat alguns exemples.