14 d'Abril de 2009

'San Chordi', quina creu!

Pertinent és, en aquesta època de l’any, parlar de creus, tot acabant de passar les vacances de Setmana Santa. Perdó! Les vacances de primavera, si tenim en compte les noves tendències de la correcció política, que recomanen amagar les nostres tradicions i arrels per no incomodar els nouvinguts, amb el beneplàcit dels actuals manaies de Catalunya. En fi, “hostes vingueren que de casa ens tragueren”, encara que, ben pensat, i per una qüestió d’identificació amb l’adagi català, és ben lògic que a aquests darrers els agradi aquesta sentència. Amb la connivència dels col·laboracionistes, és clar. A Euskadi, com a mínim, s’ho han pogut fer ells solets; no han necessitat independentistes de foc d’encenalls.

Bé, però més enllà de la qüestió de la Setmana Santa -sí, la Setmana Santa, que ja té nassos que algú, ateu, si més no, com jo, hagi de reivindicar algunes coses. Però és que si fossin els dies de la mitja lluna, si és que existeixen, ja em veig amb tots mirant cap la Meca per prescripció governamental: és que queda tan multiculti!- aquests són dies de creus perquè s’atorguen les de Sant Jordi (San Chordi, des de l’any acabat en zero quatre d’aquest nou segle).

I, en raó de l’efemèride, en un nou exemple de la ràbia acumulada de tants anys, els actuals governants de Catalunya, aquella que ells odiaven però que mai havien assolit, treuen un pit exhibicionista i ofenen el país, amb tota la seva mala llet, atorgant la Creu de Sant Jordi a l’escriptora Ana María Matute.

No tinc res contra aquesta gran escriptora, ans al contrari. Però els premis han de tenir correspondència amb el seu objecte social. ¿Oi que quan es distingeixi Lionel Messi amb la Pilota d’Or, com esperem, al desembre, ningú no s’estirarà dels cabells perquè la guardonada no ha estat Ana María Matute? Perquè Matute és una gran escriptora, però no crec que tingui massa domini de l’esfèrica. Doncs amb la Creu de Sant Jordi passa el mateix.

Veureu: un dels preceptes per assolir el guardó és “distingir les persones naturals o jurídiques que, per llurs mèrits, s’hagin destacat pels serveis prestats a Catalunya en la defensa de la seva identitat i de restauració de la seva personalitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural” (Decret 457/1981, de 18 de desembre, del DOGC). Francament, Ana María Matute, més enllà de la seva projecció internacional, però sota auspici espanyol i escrivint sempre en castellà, què ha fet per Catalunya? Potser signar l’execrable Manifiesto por la lengua comùn, pamflet d’aquells tan habituals entre la caspositat que diuen que el castellà està discriminat a Catalunya? (És possible que aquesta sigui la raó que ha decidit que se li concedís la Creu, tenint en compte qui l’atorga). I no és l’únic cas que confirma la manca d’encert dels darrers anys en la matèria. Només falta mirar les llistes de guardonats.

El problema, però, és que aquest menyspreu de l’actual govern de la Generalitat vers Catalunya -i avui només parlo de l’àmbit cultural- no és nou. Seguint els paràmetres del tercer paràgraf, cal recordar com Caterina Mieras, tot just estrenar el càrrec de consellera de Cultura en el primer govern tripartit, va córrer a anar a Andalusia!, a rendir homenatge a Boadella (homenatge del tot inadequat. En canvi, tot i les seves lamentables opinions polítiques; tot i llepar allò que no sona de molts que l’haguessin dut a la cadira elèctrica quan l’episodi de La Torna, cal ser reflexius, no deixar-nos endur per la rauxa, demostrar que som més intel·ligents que altres i, per molt que ens dolgui, reconèixer que el guardó del qual parlem avui no era desencertat en aquest cas. Ara que si ell el rebutja...). També, com en la posterior primera celebració de l’Onze de Setembre es va portar a l’acte oficial a Mayte Martín perquè omplís de flamenc la data senyalada (el també ‘cantaor’ Miguel Poveda, per cert poc sospitós de ser nacionalista, acabava de treure un disc en català on musicava els nostres poetes. Però, és clar, portar-lo a la celebració hagués estat una concessió massa forta); o com, poc després, Elvira Lindo va aixecar les protestes dels catalans a la plaça Sant Jaume -amb rèplica dels hooligans de C’s-, l’any 2006, en un pregó de les Festes de la Mercé, precisament per no ser, tampoc, massa amiga de la llengua del nostre país.

I tornem al mateix: no es tracta d’estar en contra de Matute, Martín o Lindo. Al contrari, fins i tot poden ser admirables. El que s’està en contra és de la finalitat amb la qual ens refreguen -i s’utilitza- aquests personatges sense que ells, a sobre, en tinguin cap culpa.