14 de Novembre de 2008

Respectar Catalunya, una obligació

La falta de respecte i d’agraïment a la nació catalana i ja no dic, lògicament, d’estima per part d’alguns és un fet que, desgraciadament, podem palesar cada dia, sense anar més lluny, en molts comentaris en aquest mateix diari. Vaja, ha arribat fins a tal punt la situació que, fins i tot, tenim un partit com C’s al nostre Parlament, deixem-nos estar, únicament per a fer mal al país (per cert, no havien de basar la seva política en allò que interessa al carrer, aquests? Perquè no crec que fer la mona amb les samarretes de “la roja”, discutir si s’ha d’homenatjar o no Xirinachs o, fins i tot, estar tot el dia amb el tema de la immersió lingüística, siguin qüestions que formin part de les preocupacions essencials de la gent).

A l’hora de parlar del tema que ens ocupa, deixo ja per inútils aquells renegats de la seva terra que, per un mal entès cosmopolitisme, en maldiuen: és el que té l’autoodi. Prefereixo dirigir-me als que, immigrants o amb avantpassats recents que ho han estat, segueixen el mateix camí -per sort, pocs, tot s’ha de dir-. Però, no us n’adoneu que li deveu molt a Catalunya? Que cal ser agraïts? A veure, deixem les coses clares. No us penseu que ara us faré el discurs nacionalista que esteu acostumats a sentir. Més aviat n’intentaré desfer el que són alguns tabús, per cert sempre alenats per aquests que volen fer mal al país.

És clar que, com bé em reconeixereu, ja no cal ni parlar en clau nacionalista: alguns heu odiat, de sempre, fins i tot el què en dèieu la regió catalana. Es pot entendre, en certa manera, en les primeres generacions, per la ràbia que fa haver-se de desplaçar per a guanyar-se les garrofes i per la mentalitat inculcada al lloc d’origen que a Catalunya se l’havia de matxucar. Però que aquest “modus operandi” segueixi en generacions actuals... A banda que, només que sigui per una qüestió pragmàtica, costa d’entendre que, a vegades, vulgueu que a Catalunya, on viviu, no s’apliquin millores que sí es puguin destinar a altres contrades, on no viviu.

Però bé, deixem de banda aquest darrer apunt. Em direu, “Catalunya no ens ha regalat res; tot ha estat producte del nostre esforç”. No ho negaré pas, això. Però sí que em reconeixereu que mai ningú no es mou del lloc on és per anar a buscar feina a un altre si el lloc d’origen en cobreix les necessitats. Llavors, aquí, què passa? Doncs que l’estructura social de la qual veníeu no us donava les eines per a desenvolupar el vostre talent amb el vostre esforç, cosa que Catalunya sí ha fet. I és que aquest és el nostre nacionalisme: el que respon a una estructura social sempre pròspera que ha contribuït a que qui s’integrés també avancés; d’això n’estem orgullosos. Les altres coses, allò dels mites i altres apreciacions, només en són la metàfora -fixeu-vos que no dic ni simbolismes-, el relat del qual ara tant es parla.

I, amb tot això, no vull dir, no molt menys, que hagueu de renunciar als vostres orígens (això ho podria explicar molt bé l’Alfons López Tena quan posa l’exemple dels descendents d’italians que viuen als Estats Units) però sí tenir en compte que hi ha un eix principal, una manera catalana de fer les coses i que la resta ha de ser enriquidorament complementària.