01 d'Abril de 2009

Planteu cara als anti Bolonya!

Quatre premisses abans d’entrar en matèria: Per començar, sobre el pla de Bolonya en sé tant poc -i ja és dir de l’ignorància- com aquests que fan tant de soroll sobre el tema, encara que, pel poc que n’he pogut esbrinar, penso que és un pas endavant. Per continuar, dos grans experts discrepen sobre la qüestió; així, en Xavier Sala-i-Martín n’està en contra perquè creu que és un episodi més de l’intervencionisme polític en una cosa que no és d’aquest àmbit (però parla de competitivitat, terme aquest que encara espanta més als anti Bolonya que el pla en sí: per aquest viatge no fan falta les alforges, deuen pensar) per bé que el seu mentor, el professor Andreu Mas-Colell, en veu una superació del marc universitari actual. Més encara. A l’hora d’escriure un article, no es tracta d’escriure Le rouge et le noir d’Stendhal, per tant la síntesi t’acostuma a obligar a jugar amb els estereotips, la qual cosa serveix perquè després tots aquells el tancament mental dels quals no els permet llegir entre línies t’acusin de ser, com a mínim, maniqueu: no, no és això. Qualsevol ment, per unineuronal que sigui, sap que no parlaré dels contraris al pla de Bolonya com un tot; tots sabem qui em refereixo; a aquest perfil que, no sé per quins set sous, sempre adquireix més protagonisme (i no serà, precisament, pel seu charme ornamental pel que fa la vestimenta a l’hora de presentar-se en societat). Per tant, el meu objecte no és aquell qui, raonadament, pugui rebatre els arguments contra el famós protocol. Finalment, diré que aquest article l’escric amb moltes reserves perquè ara no em trobo immers en la situació, el món canvia, i potser -sí, estic obert a la crítica que admetré com a necessitat d'autor- fiqui la gamba.

Però aquesta història és recurrent i molts l’hem viscuda ja en èpoques anteriors, encara que potser en aquells temps ens en vam sortir amb més èxit. Perquè vàrem plantar cara. No ho recordo exactament i tampoc no diré que alguna classe ens fallés -potser la d’algun professor afí a la causa de la paràlisi i aquí era més difícil lluitar-, no obstant, van ser poques. Però ara, és clar, mireu l’exemple. A La Vanguardia de dijous 26 de març, a la portada i a les pàgines interiors, es pot veure una imatge subjugant: hi ha un grup de noies -moníssimes, per cert, si m’ho permeteu- que volen fer classe i el típic ‘penjat que les intenta vendre la moto sobre Bolonya. Però el detall més espaterrant és que, al fons de les imatges, s’observa una pancarta que diu: “Avui a l’Assemblea de Facultats s’ha decidit okupar (després ens queixarem del sistema universitari!; és ocupar, no okupar: a veure si apreneu a escriure; més que res perquè és una contradicció el voler influir en termes docents i no conèixer les més elementals regles) la Facultat” (i no segueixo per no cansar). Davant aquest magnificent detall i, torno a dir, en situacions paral·leles, desconeixent què collons és l’Assemblea de la Facultat, jo (vaja i la gent seriosa que estudiàvem llavors) hagués dit: “tinc cara de que m’importi això?” (espero que els cinèfils jamesbondians entenguin la cita). Perquè, de segur, que una cosa ectoplàsmica de la qual no en conec -com la majoria d’univeristaris- l’existència, segur que no em pot representar.

I pensareu: “Oh!, no sóc jo qui ha de defensar els meus interessos, hi ha un sistema”. Potser teniu raó, però penseu que a Catalunya manen els qui manen, així que allò que no facis tu per a tu no ho farà ningú... Per tant, deixeu el tema polític i les trifulques entre el Saura i els seus amics estudiants i els seus enemics Mossos i aneu al què heu d’anar. Feu la feina vosaltres, digueu: “Vull anar a classe i tu no m’ho impediràs”. Tampoc és tan difícil: ells són els primers que diuen que no impedeixen a ningú anar a classe, que només informen. I sí, ja ho sé que ho fan a la seva manera; ja sé que alguns tenen una pinta que ni sortits de les aventures postapocalítiques d’en Mad Max i també sé que -i això ho hauria d’esbrinar- hi ha molt antisistema infiltrat -no sé si cobra o no- disposat a espantar la gent. Són antisistema, sí, i com a tals, en principi, són violents (no tindria cap sentit l’‘antisistema’, per pròpia definició, sense ser violent) però també heu de tenir en compte que, per pròpia definició, aquest gen el treuen quan juguen amb avantatge. Quan no, sempre tenen l’excusa de dir que el sistema els pega. En fi, ja us ho dic (i, sobretot, respectant la treva que ara diuen que hi haurà) quan torni l’activitat, bufada, “uuhhh””, que s’apartin i tots a classe. Planteu-los cara, caram!