30 de Novembre de 2009

L’editorial que es menja la cua

Siguem clars: tots escombrem cap a casa nostra a l’hora de fer algunes valoracions. I així, sincerament, cal interpretar que no els falta la seva part de raó a tots aquests que argumenten que l’Estatut s’ha de sotmetre als designis del Tribunal Constitucional, encara que això no ens agradi. Diuen, bàsicament, que la voluntat popular ha d’estar sotmesa a unes regles del joc que tots hem acceptat i, per corroborar-ho, només falta veure els resultats de la votació catalana al text constitucional. I, a més, tenen raó perquè, si no és així, qualsevol animalada podria ser acceptada encara que fos contrària a L’Estat de dret només perquè un dia a algú se li va ocórrer oferir-la a la voluntat popular. I no, no és això. És clar que també s’ha de dir que possiblement aquests arguments comencen a perdre força quan l’Estatut català ha passat pel filtre del Parlament però també del Congrés de Diputats i ha estat referendat per ambdós organismes no sense patir alguns retalls per, efectivament, constitucionalitzar-lo. Però prenguem el paper d’advocat del diable: tant el Parlament com el Congrés van fer la vista grossa perquè els suposava rèdits polítics. A tots.

Ara bé, dit tot això, també cal deixar clares altres coses. La primera, el tarannà espanyol. Espanya és un país poc homologable amb els valors de l’Occident democràtic: la seva manca de tradició i voluntat democràtica han estat sempre evidents. I no tant sols per una dreta que quan no és políticament franquista ho és sociològicament (les derives del PP apunten en aquest sentit: quan hom pensava que ho era la direcció del partit però no la seva massa social, se n’adona que la voluntat d’aquella d’entrar en l’àmbit de la democràcia es veu contestada per aquesta) sinó també per una esquerra poc acostumada a la diversitat. De fet, fa la sensació que, tots ells -més uns que altres, tot sigui dit- veuen la Constitució espanyola -per cert, i des de qualsevol prisma, absolutament desfasada, ateses les circumstàncies psicològiques en què es va votar-  com el mal menor, transsumpte d’aquells ‘Principios Fundamentales del Movimiento’ als quals, malauradament -un altre cop per a ells- no poden tornar. Evidentment, no es pot generalitzar amb els espanyols però Espanya és inamovible. És la mateixa que abominava de l’afrancesament encara que els tragués del tercermundisme i la mateixa que deia que ‘si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos’. És aquesta Espanya que vol donar lliçons de fals cosmopolitisme quan no fa ni dos dies que no sabia ni com s’anava a una Europa que se’n riu tant d’ella que només travessar la frontera de Port Bou a Cerbère (en tren, no arriba de l’estació de Gràcia dels Ferrocarrils Catalans a la de plaça de Catalunya) pot veure indicacions en francès, italià, anglès i alemany, però mai en la tercera llengua del planeta. És el país que sempre ha renegat dels jueus i que ara en boca d’un il·luminat - al qual, tot sigui dit, i perquè hi ha coses que són molt lletges, sempre he condemnat que un dia, ja fa molts anys, li fotessin un tret a la cama- se l’identifica amb aquesta noble ètnia mentre els catalans som els nazis. En definitiva, hi ha la dita popular de que Àfrica -referint-se a Espanya- comença als Pirineus. Mai he estat d’acord: en aquest món, Espanya és Espanya, és una cosa -amb, també s’ha de dir. Sincerament i sense ironies- les seves grans virtuts i els seus grans defectes, diferent. Segurament, l’equiparació més propera, que no exacta, seria amb l’Amèrica Central. I és aquesta l’Espanya que ha reaccionant contra l’editorial dels dotze diaris catalans.

Però, quin valor té aquest editorial? Anem a pams. Bàsicament, i potser únicament, el d’haver aconseguit apujar el llistó catalanista d’alguns -però, consegüentment, haver rebaixat el d’altres-; el d’haver-los sumat a la lluita, sigui oportunista o real, pel país. Més enllà d’això, tampoc veig massa coses positives. Ans al contrari, tot té un regust d’anys setanta-vuitanta on, atès el context, la lluita era per a fites que avui ens semblen clarament insuficients per abocades al conformisme: com un peix que es mossega la cua, ens torna a una situació d’insuficiència nacional. Ara bé, el text conjunt és bo si té una naturalesa de ‘reset’, és a dir fem un pas enrere per fer-ne dos endavant o, dit, d’una altra manera, comencem per aquí perquè, de cop i volta el problema que tenim és l’acceptació del nostre Estatut i ara, puntualment, unim-nos per això. Però el veritablement important seria que aquesta unitat es manifestés novament de cara a fites més altes que són -i la situació i la reacció natural espanyola així ho evidencien clarament- les veritablement necessàries. I això no es contradiu amb l’encapçalament de l’article, perquè allà s’apunta cap una acceptació de la legalitat espanyola a la qual ara, i per les circumstàncies evidents que es palesen dia a dia, cal renunciar. “Quan convé, seguem cadenes”. I ara, convé.