11 de Març de 2010

'Le Villeret'

Jacques Villeret va ser un magnífic actor còmic francés que va participar, entre d’altres, a la gran pel·lícula ‘Les enfants du marais’, en la qual, per cert, tenia un paper destacat l’exfutbolista del Manchester United Eric Cantona. Cantona tenia allò que coneixem com a perfil Barça -i va estar a punt de ser fitxat per Cruyff, si no fos perquè, si hem d’atendre a la llegenda, ja en teniem prou amb Stòitxkov si del que es tractava era de parlar d’ànimes viscerals-, pel fet que, a banda de bon jugador, era capaç de recitar alguna cosa més enllà de les lletres d’un ‘maquinero’ que sembla ser que respon al nom de ‘Chimo Bayo’. El Barça sempre he tingut, per sort, aquestes coses.

No sé per què, aquesta nit he rememorat el nom de Jacques Villeret. Potser perquè aquí està la mare del xai perquè tots ens entenguem. Al Real Madrid aquest dimarts l’ha fotut fora de la competició continental un esperit que li deia que allò de ser l’equip amb més guardons màxims europeus era una paradoxa de temps passats en què, mentre altres lluitaven per sobreviure, alguns podien matar de gana al poble a costa de gastar els diners en mostrar l’orgull blanc. Perquè qui menys representava l’esperit d’avenç i modernitat, l’europeïtat en definitiva, era el Real Madrid.

És a dir, l’ha enviat a casa (de fet, ja hi era, ha, ha...) ‘le villeret’, tal com aquella noia -que podria ser la nostra vesàvia- feia de puta venuda a ‘Casablanca’ fins que s’adonava que calia lluitar per uns ideals que -i com a valor afegit- eren els guanyadors. Al Madrid, però, continuaran amb la fal·làcia de l’autàrquic ‘villarato’ contraposada a l’allunyament de la realitat mundial oberta, sobretot si perden la Lliga.

Però, encara que la guanyin, el que importarà al món -que és una realitat molt més important que Espanya: si Déu existeix, ja us puc dir que no va crear primer aquest projecte de país i, a partir d’aquí va dissenyar el món, per molt que hi hagi qui es cregui que va ser així- és que a Europa van caure gràcies a la justícia francesa de ‘Le Villeret’ i no pas que van caure a Espanya com a conseqüència de l’invent caspós d''El Villarato’ (del qual, tot sigui dit amb honestedat perquè tots sabem com funcionen les coses, segurament cal desvincular al club de Concha Espina).

I, dit això, només resta el final. Aquest és, en principi, el meu darrer article en aquest mitjà. La vida té aquestes coses i m’ha portat a involucrar-me en un nou projecte que incompatibilitza la meva tasca a l’‘e-notícies’. Moltes gràcies a tots els meus lectors i comentaristes i, sobretot, a l’amic Vicenç Serrat que em va obrir les portes d’aquest mitjà. Però ‘I’ve never wave bye-bye’, que diu el gran David Bowie. No se sap mai...