20 d'Octubre de 2009

Laporta: rauxa inqüestionable (1)

Quan parlo de la rauxa inqüestionable de Joan Laporta no m’estic referint a l’evidència de la característica sinó a l’actitud que hauríem de prendre davant d’ella. No es tracta d’adhesions inesquinçables, però en aquests moments que està vivint el país és imprescindible que hi hagi gent com el president del Futbol Club Barcelona. Deixem-lo una mica tranquil a Laporta. Al cap i a la fi, quan des d’Espanya s’apel·la a l’altra característica catalana, el seny -‘seni’, que en diuen ells- ens estan indicant el camí: hem de ser arrauxats. Per a ells el seny és sinònim de submissió.

Arran dels tripijocs que hi ha a Itàlia per aconseguir immunitats, Giovanni Sartori, a Corriere della Sera, escrivia, dies enrere, que no és mala solució acollir-se temporalment a aquesta possibilitat sempre que es tingui en compte que quan s’acabi la feina que s’ha de fer s’haurà d’afrontar la deliberació de la justícia. Per tant, no parlava d’immunitats definitives sinó de demorar el judici a fi de que no entorpís la feina a fer. Més o menys, deia això. La recepta és idònia pel cas que tractem, sobretot tenint en compte que, quan parlem de judicis a Laporta, no ho fem des del punt de vista legal, perquè no té cap causa pendent, sinó que ho fem des de les percepcions individuals que la seva actuació suscita.

Però, anem a pams. Comencem pel final. La darrera, i esbiaixada, crítica que ha rebut el president del Barça ha estat arran d’haver participat a la marxa de les torxes que convoca ERC cada any per commemorar l’assassinat del president Lluís Companys. Els indocumentats que han exposat la seva opinió negativa segurament, ignorants ells, no saben que el partit republicà repeteix el ritual cada any, tot convidant una personalitat de la societat civil a encapçalar l’acte, sense que això tingui res a veure amb cap connivència partidista.

Per exemple, el professor Joan B. Culla, proper a Convergència, ha estat un dels últims referents de l’acte. Però és que en el cas de Joan Laporta no tant sols no s’ha de criticar que acceptés la invitació, sinó que el que hagués estat un pecat és que l’hagués declinat. Per la seva condició de ser un dels actuals referents de la catalanitat i, sobretot, perquè, a banda de Lluís Companys, els maleïts bastards -que en aquest cas eren els dolents, no com els d’en Tarantino- franquistes també van matar Josep Suñol pel simple fet de ser president del Futbol Club Barcelona. Però és clar, és més fàcil per l’espanyolisme imperant i botifler criticar això i no recordar que PP i C’s no han volgut reconèixer -segurament perquè els troglodites que el van cometre són avantpassats de molta de la seva gent- que l’afusellament del president català va ser un assassinat.

I seguim pel principi. Bé, Laporta s’ha queixat de les critiques que rep de la ‘caverna mediàtica’ i tothom se li ha tirat a sobre. Com si ell fos el primer que ha emprat la frase per definir a... la ‘caverna mediàtica’: aquella que ha d’anar posant els terme llibertat i liberalisme a qualsevol capçalera per amagar que, en realitat, en són l’antònim. Però el problema real ve d’un altre perfil de premsa. I el més fumut, catalana. Perquè a Catalunya hi ha dos grans grups mediàtics: el Grupo Godó i el Grupo Zeta. El primer està infestat de nunyistes rabiosos -no entro en si també interessats; la veritat, no ho sé-  que, des del primer dia, es van dedicar a atiar a Joan Laporta. Allà estan des d’Enric Bañeres o Josep Maria Minguella, per exemple, fins a Alfons Arús en la seva versió televisiva. Aquests com a grans puntals; després ve el seguici.

El grup mediàtic del comte, sempre amb la moderació llepafils i poruga que el caracteritza, va començar atonyinant indiscriminadament Laporta pel fet d’haver encapçalat aquell Elefant Blau que va fer pujar els colors a l’impresentable Núñez. I, és clar, després a plorar perquè se’ls nega l’opció de regalar l’anorak oficial del Barça i s’han de conformar amb un invent matusser amb el número 12 com a consigna. És clar que, com que el negoci és el negoci, sobretot des de La Vanguardia les crítiques van baixar de to ara fa pràcticament un any, quan el club va signar el contracte mitjançant el qual les emissions de Barça TV per TDT serien a càrrec del Grup Godó. Però ara han tornat als atacs pujats de to.

I el Grupo Zeta? És clar, per pura i lògica oposició mediàtica, i per molt que els regirés l’estòmac, aquests havien d’emprendre el camí contrari. I és així que gairebé fins fa poc han donat un dissimulat suport a Joan Laporta. Però, és clar, quan es toca el que no sona, fins aquí hem arribat i “Joan, t’estimem molt però estimem encara més al PSOE” i, arran d’un pa i tomàquet (sic) han tingut l’excusa per saltar-se un ‘off the record’ i fotre més llenya al foc, per molt que diguin que ja estaven treballant en el tema. I, a partir d’aquí, fot-li que són catalans, cada cop més animadversió contra el president Laporta. Però, ja és curiós, tots ells fan, precisament, allò que critiquen: nacionalisme (terme que es pot intercanviar amb política, si es vol). En parlaré en el proper article.