29 de Desembre de 2008

'La Vanguardia' en català? L’enèsim brindis al sol

El debat, la polèmica i -si em permeteu la frivolitat- el sidral estan molt bé sempre; fins i tot quan la cosa deriva cap allò que és intrascendent: millor això que la vessant contrària; la de l’esparadrap a la boca. Ara bé, també cal tenir en compte que els debats estèrils només són això, amb el risc que la situació comporta de marejar la perdiu sense orientar les possibles resolucions cap a una finalitat operativa.

I aquí, a Catalunya, sembla que som especialistes -compte, tots, eh? Penseu-hi; independentment de l’opció que defensem- en els debats estèrils. I tot per la por -un altre cop tots, repeteixo- de no posicionar-nos sense embuts: des dels que fem jocs de mans de cara a reclamar la independència fins els que no s’atreveixen a dir clarament que el seu objectiu és enfonsar Catalunya negant-l’hi particularitats que ni en els temps més foscos del franquisme no li haguessin estat reconegudes. Bé, i alguns (no necessàriament coincidents en tot amb els anteriors) dissimulen que aquests temps, els d’en Franco, eren els que més els agradaven, és clar...

Amb tot això, arribem a aquest enèsim brindis al sol: La Vanguardia en català. Aclareixo que l’anterior a l’enèsim és el de les seleccions catalanes. No em vull estendre per no divagar -si algú dels que em llegeix aquí m’havia llegit a l’infoesports sabrà per on vaig- però, tenir seleccions catalanes serveix d’alguna cosa -sí, perquè et vegin; de màrqueting, que no es poc, tot sigui dit- si no tens sobirania? Serveix d’alguna cosa guanyar la final del Mundial de Futbol a Espanya -bé, cal que hi arribi- si l’endemà et retallen aquesta cosa que, al cap i a la fi, és llei espanyola com és l’Estatut? No. Doncs en la mateixa tessitura està demanar La Vanguardia en català. No ens suposa cap avenç significatiu. L’únic avenç real -que, de fet, s’amaga en aquestes propostes- és la reclamació d’independència per a Catalunya.

Així que posem-nos en aquest estadi, ara per ara només imaginari (i les sorpreses que ens enduríem; quants descobririen llavors què és, de veritat, ser cosmopolita: en realitat, el que ha estat sempre. I serien defensors de la nació catalana perquè s’hi viuria molt millor). Arribats aquí, cal seguir tocant de peus a terra -i seguir sent pragmàtics-. Catalunya és bilingüe? Bé, els catalanoparlants també sabem parlar castellà i, en tot cas, com passava en l’estadi anterior -avui, encara el real-, són els castellanoparlants els que no entenen un borrall de català -“Ai la incultura” que deien els de La Trinca, tot i el partit al que donaven suport- Com sempre, els catalans un graó per sobre en aquesta desgraciada situació... Benvingut sigui el saber més.

Però desgraciada perquè, millor que tot això, multilingües. Per bé que, com a única llengua oficial -com també ho hauria de ser ara, això sí-, el català. Perquè és l’única llengua del país: el castellà mai ha estat llengua catalana i per tant no ha de ser oficial. Encara que, repeteixo, no ha de ser cap trauma que també ho sigui de carrer, sobretot perquè la situació seria, feliçment, inevitable. Ara bé, en aquest context, demanaríem La Vanguardia en català? No. No caldria. I tampoc ens farien cas perquè l’empresa del Comte de Godó és, com ha de ser, privada i sap que, fins i tot entre catalanoparlants, moltes vegades, és més fàcil la lectura en castellà. I, si, a sobre, l’edició catalana ha de ser tan acurada com les d’altres diaris que s’han acollit a la fórmula... Ja m’enteneu. D’altra banda, oi que, com a persones cultes que som, els catalans tampoc llegiríem El lazarillo de Tormes en la nostra llengua, per exemple? Doncs ja està.

Malgrat el què he dit, però, consti que també he d’aclarir que amb tot el què he exposat no vull dir que estigui en contra de les iniciatives reclamades (la que ocupa la tesi de l’article i la de les seleccions) sinó que prefereixo anar sense embuts: el què és important ho és i la resta és només suplementari.

Per acabar, voldria afegir un apunt final al marge, amb les dades a la mà (sobretot contrastables des que tenim oberta gratuïtament l’hemeroteca de La Vanguardia fins els darrers trenta dies). L’afegitó d’Española no va ser iniciativa de la pròpia capçalera sinó imposició del règim franquista. Va aparèixer per primer cop el 28 de gener de 1939 i es va enretirar el 16 d’agost de 1978.