21 de Febrer de 2010

La manta del PP

El problema del PP és una manta estampada amb l’efígie de Franco i curta, de manera que quan tapa el cap destapa els peus, i aquest és el problema de fons que té Rajoy de cara a guanyar unes eleccions. El paradigma del meu argument va ser dijous passat a Oviedo, quan Aznar va enviar a prendre pel sac el monstre que el seu partit tant a contribuït a crear: el de l’esquerra que es creu amb un dret moral superior només per ser-ho, i que es mou en base a consignes, però tampoc té la formació ni l’esperit democràtic que se li donen per suposat, compte!. Aznar, d’altra banda, tip d’acusacions i insults injustos titllant-lo d’assassí, va tenir una reacció de fatiga humanament comprensible però inconcebible en un polític... si no és que el model que inspira la seva política és l’autoritarisme de, per exemple, Francisco Franco. I no ho dic tant sols per aquesta reacció -que també hem vist, de forma similar en Nicolas Sarkozy, lliure de qualsevol sospita antidemocràtica- sinó pel seu tarannà.

I aquest és justament el tema. A l’època Aznar hom podia pensar que la cúpula del partit era la que tenia ínfules franquistes però potser les seves bases ja s’apropaven més a les d’una dreta homologable a les de les democràcies occidentals. Avui, veiem que no: el PP ve d’on ve; no de la convicció democràtica sinó del conformisme pragmàtic, que no és el mateix. L’equip que presenta Mariano Rajoy està molt més preparat políticament que el de Zapatero i, a més, per primera vegada transmet la sensació de que el PP ha enterrat els vells fantasmes. Doncs bé, ara són les bases, l’electorat, els que acusen la cúpula de tebior. La història de sempre, doncs: davant gent com José María Ruiz Gallardón, Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón o Josep Piqué es prefereix recordar Aznar, Acebes o Mayor Oreja, tots aquests bevedors de la mateixa idea franquista de la política, a l’igual que molts dels que els reclamen. El punt d’intersecció, també s’ha de dir, el situaria jo en Esperanza Aguirre: d’una ala dura però decididament liberal. És a dir, deixem-la de banda, com a Rodrigo Rato (els ministres d’Economia amb fusta -per tant Salgado no compta- mengen, feliçment, apart).

Potser la història canviarà, definitivament, quan els més joves del partit -als quals se’ls veu un perfil més Cospedal o Sáenz de Santamaria- en siguin el gruix. Però ara, amb aquests vímets, doncs, es fa força dificultós que el PP avanci. I la prova l’hem tingut amb el debat sobre la crisi: una ocasió d’or per a Rajoy que, tenallat (si no li cauen les hòsties de fora, li cauen de casa), s’ha trobat sense possibilitat de moviment. I, com sempre -i mira que hauria de ser difícil- pitjor puntuat que un Zapatero i uns socialistes que només han de pitjar el botó de la dreta per activar l’inconscient popular que l’associa al franquisme. I així, és clar, guanyar és fàcil.

Jo recomanaria -si em volen fer cas, bé, i si no tant amics- a alguna gent del PP que deixin treballar a Rajoy i el seu equip i s’oblidin de temps que, afortunadament, ja no vindran. Que la llosa del Valle de los Caídos pesa molt.