04 de Maig de 2009

La mala imatge de la independència

La independència de Catalunya pot fer por a molts independentistes potencials i, fins i tot, a molts que ja ho són, d’independentistes. A gent tant d’esquerres com de dretes. I no per allò de que si perdríem mercat a Espanya o tonteries similars. Sinó per una altra circumstància de la qual potser en tenim part de culpa tots els que defensem aquesta opció pel nostre país. És el que jo denomino la síndrome de l’arracada d’Otegi, i amb això, doncs, també faig extensible el que exposaré a continuació al País Basc, perquè allà, en aquest aspecte i a banda de coses molt més dramàtiques i injustificables, els ha passat el mateix que aquí.

Hem deixat capitalitzar la imatge de la independència tot just per aquells en raó dels quals és justificable que hi hagi qui vegi amb recel la idea. La imatge de la independència, avui en dia, la dóna l’esquerra més radical i antisistema, que viu -sent generosos amb les joventuts d’algun partit; i una mica mentiderots, tot sigui dit, però va...- a l’extraparlamentarisme: amb més claus que una ferreteria, en alguns casos; amb pentinats impossibles, en altres, i no precisament per elaborats a can Llongueras; amb una vestimenta d’allò més semblant a la dels captaires; i un vocabulari que s’expressa, de forma continuada, pronunciant la frase “ei tiuuuu” a cada mitja paraula, quan els ho deixa el porret penjant del llavi o la birra amorrada al bell mig del carrer. Això quan no pengen horribles cartells -sobretot, a Gràcia: ¿us heu fixat com de sinistres són els cartells que elabora aquest perfil de gent?-.

I el més greu és que si només fos la imatge, rai. El problema és el model social que tenen, tant allunyat del que ha de ser el de l’independentisme com Déu mana i que, desgraciadament, trenca la teoria aquella de que cal unir-se en favor de l’objectiu. Entre altres coses perquè, si mai triomfa la idea, voldrien que s’apliqués en la forma que ells han dissenyat -que per alguna cosa són els que s’han deixat veure més- i llavors sí que pel viatge no serien necessàries les alforges. Perquè és clar, ¿quin model voldrien per a una Catalunya independent? Doncs, per a ells, el destí final del país ha d’ésser la transformació en un clon de la pitjor Albània d’Enver Honxha, amb estètica de pel·lícula de zombies tercermundistes d’en George A. Romero. I no és això.

No volem la independència per la independència. Volem la independència perquè volem un país millor. I voler un país millor vol dir un país molt més avançat que el que tenim, sotmès al jou d’Espanya. Si la independència vol dir donar passes enrere, ¿de veritat ens cal? Jo crec que no. Per això, cal és subvertir la situació. Cal que el món vegi que hi ha qui fa més soroll però no representa els valors fonamentals de l’independentisme català: capacitat emprenedora, alineament amb Occident, veritable cosmopolitisme amb unes fortes arrels de societat oberta, i idea de llibertat, progrés i democràcia. Conceptes aquests no gaire assimilats precisament a Espanya però potser menys encara pels independentistes de la mala imatge.