09 d'Agost de 2009

La força d’un sentiment del sud o del nord

M’ha agafat de vacances (encara que no anunciades aquí) la notícia de la mort del capità de l’Espanyol, Dani Jarque. Però la notícia m’ha impulsat a escriure sobre el tema. Sobretot perquè, en pocs dies, ja és la segona mort que, per inesperada, em colpeix. La primer va ser la d’en Llullu, el fill d’en Màrius Serra, el proppassat 25 de juliol, no per més possible menys colpidora. Ambdues m’han deixat glaçat i trigaré a treure-me-les del cap. Ambdós eren força joves.

Com veureu al titular, he volgut, de la manera que he pogut, lligar dues màximes que il·lustren, respectivament, l’Espanyol i el Barça (l’una amb el seu eslògan; l’altra amb una part del seu himne) per homenatjar la germanor que, en aquests moments de dol, s’observa de forma lògica en tots els comentaris a la notícia que apareix en aquest mitjà (i ho dic, i espero que sigui la tònica, a l’1:12 de diumenge 9 d’agost).

Evidentment, tampoc no vull ser políticament correcte i demanar que, a partir d’ara, culers i pericos estiguem agermanats de per vida perquè això seria una bajanada; amb que sapiguem estar en els moments que toca, com aquest, ja n’hi ha prou. Després, crec que no cal que us ho digui, hem de tornar a les nostres guerres, sobretot perquè sinó s’acabaria la passió i això és el pitjor que pot passar.

Per acabar, no tinc per costum establir diàlegs interactius amb els comentaristes de l’e-notícies (ni tant sols amb els meus) però per un cop, faré una excepció (altra cosa és que llegeixin aquest article, és clar). A en Jordi Torramansé, de l’Hospitalet, voldria dir-li que com caram podia ser d’una altra manera?. A en JPC, de Barcelona, que entenc la seva interpretació de la “malastrugança perica” i que tinc ben clar què vol dir però, sense voler, segur, sembla oblidar que, abans que el capità de l’Espanyol, ha mort una persona i que, en tot cas, el club obre una nova porta a l’esperança d’èxits -que se li podran dedicar a en Dani- amb el camp de Cornellà-El Prat. I a en Lluc (Barça., more than a Club) que tens raó, potser passa alguna cosa, però també cal pensar que l’esport d’elit, per la seva pròpia condició, té les seves contraprestacions “per se”, més enllà d’altres consideracions que, insisteixo en la teva hipotètica raó, potser caldria investigar.

Més enllà de tot això, al cel siguis Dani Jarque.