19 de Gener de 2010

La Catalunya ideal, millor que la real

Alguns vomiten la idea perversa del què en diuen Catalunya real perquè saben que aquest model de degradació és la via per acabar amb el país, objectiu bàsic dels seus propòsits. Aquesta Catalunya s’oposaria a una altra que, per cert, és la que ha fet avançar la col·lectivitat del país -independentment dels orígens dels qui hi han participat- en termes de civilització. Irreal, desgraciadament, avui en dia potser; però no al llarg de la història, context en el qual seria la ideal, doncs. Així que, sense entrar en més consideracions, la consigna és bàsica: hem de fugir del que es defineix com a Catalunya real i buscar l’excel·lència del què seria la Catalunya ideal. I això ho tenim al nostre abast, si hi posem una mica el coll i evitem fer el gara-gara a la ximpleria tercermundista..

Perquè, quina és aquesta Catalunya real que té tants adeptes per a la seva perpetuació? Doncs, simplificant -que és el que s’acaba fent, tot i que cal admetre matisos que si són per sumar benvinguts siguin. Fins i tot, sí, aquells que ens semblin antagònics- la Catalunya encertadament exemplificada amb les ‘juanis’ del Bigas Luna i la dels ‘nengs de Castefa’ del Buenafuente, adornada amb pinzellades d’aquells que volen mantenir el model tot justificant-lo amb trets pseudointel·lectuals, i amb uns multiculturalismes i cosmopolitismes mal entesos que no passen de la veneració pel darrer producte d’OT o l’última sintonia de la pitjor música comercial llatinoamericana. Reflex tot això d’un model social malsà, innocu, vulgar, ‘cutre’ i pervers -i ara sí que entrem en la gravetat de la cosa- que prima la improductivitat, la deixadesa i la manca d’iniciativa.

Davant la situació que ens porta a l’espriuana ‘pobra, bruta, trista i dissortada pàtria’, els catalans hem de recuperar els nostres valors de sempre. Els que ens associen a l’excel·lència europea, occidental, oberta, capdavantera i associada al món desenvolupat: aquells que han marcat el nostre veritable tarannà i que conformen el nostre ideal de nació, que hauria de ser el mateix de tots aquells que l’habiten.

De fet, i per clarificar: tampoc pensem que el nostre problema és exclusiu; és generalitzat, tot sigui dit. El debat entre allò que és real i el què convé no és exclusiu de Catalunya. La necessitat d’una identitat nacional plana a altres països europeus que observen, objectivament, els aspectes negatius de la barreja cultural. A França saben que cal recuperar la societat avançada davant els reptes reals dels qui la volen malmetre -París, per exemple, ja no sembla aquella ciutat de la llum-, i intel·lectuals d’esquerres com André Glucksmann reconeixen la necessitat d’obrir un debat sobre el tema. Tres quarts del mateix passa a Itàlia, on glorioses plomes com la de Giovanni Sartori, eclèctic com pocs, demana que la consideració de nacionalitat es doni arran de premisses prèvies. I el veritable origen del problema rau en la poca disposició d’adaptabilitat dels nouvinguts, que volen imposar el seu ‘modus operandi’ per les raons que sigui. L’altra cara de la moneda, el model idoni a seguir, segurament està en l’actitud dels italoamericans -defensors d’una nordamericaneïtat genuïnament italiana- o, ves per on, a casa nostra, la dels ‘Altres Andalusos’: no renunciem als nostres ancestres -no ho feu mai!; això sí que ens enriqueix si és ben entès i aquest és el cas- però estem aquí per sumar; no per combatre. Aquesta seria la consigna.

És clar, tot això és difícil explicar-ho a segons qui. A alguns, per baixesa socio-intel·lecto-cultural; a altres, per demagògia. Curiosament, són aquests (sobretot els primers) els més crítics amb els nous moviments migratoris -bàsicament, perquè les capacitats laborals són les mateixes i és clar, els altres els perjudiquen perquè, per fer el mateix, el ronso, es venen més barats-. “És que tota aquesta immigració...”, t’insinuen (bé, no exactament amb els mateixos vocables). “Escolta, igual que tu, eh?”, els respons. “No, que nosaltres som espanyols”, s’hi tornen. “Caram!, i això és Catalunya!”, de ‘drive’, els retornes. Bé, sense ironies, tenen raó en una cosa i és que les noves onades migratòries comporten un seguit de fenòmens (d’arrel religioso-cultural, sobretot) que ells no provocaven i que són altament perillosos. En la resta... Són els primers que acusen de delinqüents els que han vingut als darrers anys. Parlem-ne: els ‘Vaquilles’ i altra immundícia... A algú el van atracar en català, sobretot en aquells anys de Transició?. Deixo la pregunta a l’aire...

Però és que a més, i per acabar: existeix aquesta Catalunya real, si partim de la base d’identificació amb una realitat social?. No. Aquests habitants del país que s’identificarien amb el perfil solen implicar-se en les consultes a nivell espanyol; en les que parlen de Catalunya, actuen com si els fos una cosa aliena... Quan es parla del nostre país -odiosa regió, en els seus paràmetres- s’inhibeixen... Però, també sigui dit, tant de bo segueixin fent-ho pels segles dels segles.