09 de Desembre de 2009

'Iqueïsme', la resposta al canvi climàtic

Vaja, el corrector del word m’indica que iqueïsme és un mot incorrecte. I, de fet, té raó; me l’acabo d’inventar i no sóc l’amic Màrius Serra, que fa aquestes coses amb criteri. Per la qual cosa he de demanar disculpes, perquè qualsevol llengua mestres té per decidir noves accepcions. I jo no en sóc un d’ells, la veritat.

Però això no treu que la proposada nova accepció lingüística, segurament tant efímera com les llàgrimes d’en Rutger Hauer a Blade Runner, no tingui la seva raó de ser. Veureu... No és que jo sigui un escèptic en la qüestió del canvi climàtic i, consegüentment, de les de la sostenibilitat, el mediambientalisme, l’ecologisme i altres foteses similars. No, la veritat és que em preocupa ben poc. Per explicar-ho d’una altra manera: Ja fa uns quants anys, uns amics m’explicaven que, abans que jo em reunís amb ells, acabaven de parlar amb un apòstol de totes aquestes coses i els havia explicat, amb to crític, que la construcció dels túnels de Vallvidrera havien implicat l’alteració en no sé quantes micromillonèssimes de tampoc sé quina tonteria de l’alteració del microclima (encara menys sé si era el microclima, la veritat) de Barcelona.

Si ens atenem al què ha passat, els túnels esmentats van ser un projecte moltes vegades aturat per diverses raons. Ja se’n parlava a finals dels anys seixanta, i no van ser una realitat fins els Jocs Olímpics. I entre aquestes raons per l’aturada, la que esgrimia aquest bon home va contribuir a la demora. De manera que quan em van dir “mira que està ben sonat”, jo els vaig respondre: “No; sí té raó, en la seva exposició, perquè els experts això ho han reconegut sempre”. Així que, de la mateixa manera que cal reconèixer la poca informació que tenia aquesta gent, també és de remarcar l’actitud que haurien d’haver tingut davant els arguments de l’ecologista en qüestió: “Sí, i què?” -i d’aquí ve el concepte iqueïsme- li haurien d’haver dit.

Perquè, és clar, s’ha vist alterada la nostra vida i la nostra respiració pels túnels de Vallvidrera?. No; la veritat és que potser els canvis ens han afectat més a l’hora de pagar la redecoració feng-shui del despatx d’en Saura, que ves a saber... Però els túnels de Vallvidrera només ens han alterat la butxaca d’una altra manera, perquè n’hem de pagar el peatge. Però aquest només un exemple de la simplificació que es fa de la qüestió bàsica que ens hauríem de plantejar. Que és fins on arriba la veritat i la mentida del plantejament global de tot això i, en tot cas, quina importància té.

I és que la sostenibilitat i tot el que envolta el concepte, tal com ho plantegen alguns, no té, veritablement, cap importància -i d’aquí que sigui especialment irritant que el món es gasti els calés en una cimera on el que de veritat importa és si el caviar és beluga, si el Brad Pitt s’haurà quedat a casa i només hi ha anat la Jolie, o quan apareixerà el Bono que no mana al Congrés.

A banda del què han demostrat el mediambientalista escèptic Bjorn Lomborg, oposant-se al dogmatisme dels apòstols mediambientals, o José Javier Brey -sí, el cosí de Rajoy, però és que resulta que és científic- i que ens porta a pensar que la sostenibilitat és la religió del segle XXI perquè crea dogmes de fe -com també explica Xavier Sala-i-Martín, basant-se amb aquests i aportant proves que desmunten molts d’aquests dogmes-, la veritat és que de canvis climàtics n’hi ha hagut al llarg de la història del nostre planeta i no ha passat res. Per cert, tots aquests dogmàtics de què parlava també porten anys profetitzant la fi dels recursos naturals, com el petroli, i resulta que no s’acaben mai. És un altre exemple. Per tant, no ens deixem entabanar. Que hem de cuidar la natura i el nostre entorn és evident. Ara, empassar-nos bajanades, mai. Què hi ha canvi climàtic? Sí. I què?