11 de Febrer de 2009
Tots sabem de qui parlo, de manera que no se’m podrà acusar de generalitzar. D’espanyols, com de tot, n’hi ha de tota mena i a Catalunya n’hi ha que només es senten espanyols i, dins d’aquests, fins i tot, hi ha qui s’ofèn quan algú insulta Catalunya: un aplaudiment, doncs, per a ells. També hi ha espanyols que alhora se senten catalans i catalans que se senten espanyols. La peculiaritat de Catalunya permet aquests variants i cal respectar-les. Així que el lector sabrà perfectament de qui parlo quan comparo els integristes islàmics amb els espanyols. Perquè l’actitud és paral·lela. Fixem-nos:
L’integrisme islàmic s’ha estès per tot Occident amb la premissa de canviar els nostres valors pels seus i, per això, intenten evitar cap tipus de contacte amb la civilització d’acollida i viure d’esquenes a la mateixa. Diuen que els nostres valors els contaminen. Serà perquè estem més avançats. De la mateixa manera, hi ha una espanyolitat a Catalunya que ha fet el mateix. Començant pel fet de no voler parlar ni entendre català perquè no els dóna la gana i seguint per no compartir cap aspecte que pugui tenir relació amb allò que és autòcton. Ans al contrari, apartant de la seva vida qualsevol indici que pogués temptar-los de caure en la integració. Em sap greu -i ho dic sincerament perquè fan més mal que bé al club i a la bona gent catalana de veritat que n’és sòcia o seguidora- veure com molts d’ells es fan de l’Espanyol perquè consideren que així remarquen el seu rebuig al país. O com per a ells no hi ha més música que el flamenc i el “reggaeton”. O com et diuen que a casa seva no s’ha sintonitzat mai cap canal de televisió o emissora de ràdio que emeti en català. I així arribem fins i tot als límits d’histèria irracional, que van explicar aquestes pàgines, d’un individu -em sembla que alt càrrec d’un partit- que no deixava que els seus fills escoltessin res en català. Pel que recordo, la seva dona, de la mateixa corda, se’n va acabar divorciant perquè ho trobava exagerat. En fi, només un cas però força significatiu.
Però seguim amb paral·lelismes. Com els integristes islàmics -que poden condemnar a mort o prescriure-li una ‘fatwa’ a qui abraci el món occidental-, els integristes espanyols allò que més odien és que pugui haver gent que d’origen forà que defensi Catalunya. De fet, són aquests radicals de l’espanyolitat els que més posen en la seva boca el mot ‘xarnego’ per acompanyar-lo de l’adjectiu ‘agraït’: no poden acceptar que ningú s’aparti dels seus preceptes perquè els dificulta la tasca de liquidació del país. D’altra banda, si hem de creure que l’Alcorà no coincideix amb algunes manipulacions i mentides dels extremistes, també és prou evident la mentida i manipulació de la qual viuen els nostres inadaptats. Ajudats, també com en l’altre cas, per elements externs al país: que si el castellà està marginat a Catalunya, que si a Catalunya se’ls tracta com a l’Alemanya nazi... En fi, no val la pena seguir.
I és clar, l’islamisme radical està recolzat per diversos grups terroristes, com Hamàs i Hizbul·lah. Bé, no és el mateix però el terrorisme ideològic també és present en l’integrisme espanyol, representat per alguns partits i grupuscles. Que no maten, és veritat; que l’acció dels quals no és delictiva, és veritat. Però alimenten l’ou de la serp. De fet, algun patriota català mort hi ha hagut en els darrers anys. En un país pacífic. Potser en cas que n’hi hagi algun altre haurem de buscar responsabilitats.
TORNAR 
