07 de Gener de 2009

Hem de pixar a les voreres de Barcelona

Hem de fer micció a l’espai públic com també hem d’amuntegar-nos al carrer amb ‘birra’ cutre a la mà i, sobretot, fer soroll festiu a altes hores, si pot ser en dies feiners i fora d’època de vacances. Encara més, si algú ens ho recrimina -més encara si és respectable i distingit vellet o velleta- li hem de dir amb veu de fàstic i arrossegant les “esses” a l’estil mandrós-‘okupa’: “eh tu mòmia, què passa? perquè no et retires?”. Sobretot -sobretot, eh?!- inquirint-lo i menystenint-lo si no té una opció d’aquestes que alguns en diuen progressistes. “Però que t’has cregut? ets ecologista, anticapitalista o antisistema? no, oi? tens la meva superioritat moral?”. I fins i tot, és aconsellable elevar el to dels improperis si, a més, alguna vegada va pretendre manifestar-se perquè Hamàs deixés de matar nens jueus. O si no va ser prou abrivat amb les cassoles contra la guerra d’Iraq.

Aquest és el missatge que desprèn l’actitud de l’Ajuntament de Barcelona i, deixem-nos estar, del més tronat de la progresia (veieu què passa cada nit de Cap d’Any), perquè aquest model és el que sembla que volen fomentar. Un exemple? Les nostres ‘benvolgudes’ bicicletes urbanes. A mi em sembla mot bé el tema del ‘bicing’... No: En realitat, em sembla fatal tal com s’ha fet: els calés que s’han dedicat a impulsar-lo s’havien d’haver destinat a fer campanyes de civisme entre els ciclistes urbans -que ja existien, per desgràcia ciutadana, abans que l’Ajuntament es dediqués a augmentar-los- atès que són, en general, majoritàriament incívics, com l’empirisme diari generalitzat ens fa veure.

Però com sempre, les presses per a fer-se el progre han fet començar la casa per la teulada. Primer, pel tema educacional que ja he exposat; segon perquè, prèviament, s’havia d’haver adequat la ciutat al fenomen ciclista. Barcelona no és Amsterdam, ciutat en què sembla haver-se volgut inspirar: La capital holandesa és una ciutat molt més plana i tranquil·la on s’han pogut dissenyar uns carrils-bici com Déu mana i no com el desastre fet a corre-cuita d’aquí. Després, allà la gent ho té clar: ningú va per la vorera. Aquí, en volen ser els amos de les voreres (senyors, si voleu anar en bici, us la jugueu i aneu per la calçada). I, això sí, no envaeixis el seu carril ni que sigui inconscientment. I vigila quan tinguis el semàfor de vianants en verd perquè, des d’aquest carril, interpretaran que amb ells no va la cosa, i des de la calçada se’l saltaran fins arribar a la cruïlla; allà on el risc és seu (una vegada un d’ells m’explicava que no s’aturaven perquè després engegar els costava un esforç addicional. Us ho juro).

És clar que després llegeixes els diaris i quan esperes que la frase “Problemes del bicing”, en un titular o en una carta al director, es refereixi a les qüestions de les que jo parlo, resulta que no, que es parla d’altres ‘problemes’ que en realitat són foteses.

I seguint el fil argumental, també em fa molta gràcia aquest missatge del nostre apreciat consistori que resa “A Barcelona, 1 de cada 3 morts en accidents de trànsit anava a peu! Atenció! Tots som vianants”. Se suposa que es refereixen als vehicles a motor. El que no donen és el ‘parte’ de damnificats perquè una bicicleta se’ls ha tirat a sobre. Com que en aquest cas no estan lliures de culpa...

En fi, que si volen una solució, el millor que poden fer és prohibir -això que tant els agrada quan es tracta de banalitats- tota bicicleta que no vagi per la calçada, anular els actuals carrils-bici, i començar la casa pels fonaments, que és per on toca fer-ho.