14 de Juliol de 2009

ERC destrossa l’Estatut

Admetem-ho, sí. És possible que Artur Mas es deixés enredar per Zapatero i pactés un Estatut a la baixa. Per bé que també cal reconèixer que en aquell moment el tema estava encallat i, potser, si no se solucionava de cop es corria el perill que els retalls inicials (al marge dels que farà el TC) encara l’empetitissin més. Màxim, quan algunes veus diuen que Carod tenia pactats un límits encara inferiors i, si no era així i atesa l’experiència, cal pensar que si la resolució final havia de dependre d’ERC les limitacions encara serien majors (potser, per això, s’oposaven a l’Estatut: els semblava massa complaent amb Catalunya).

Però, sigui com sigui, aquesta branca del PSOE anomenada ERC -no sé perquè li diem tripartit, quan, en realitat, el govern català es només d’un partit amb les seves línies blanques, que no vermelles- no ha rebaixat l’Estatut. Definitivament, se l’ha carregat. I se l’ha carregat acceptant una línia de finançament que atempta contra aquesta norma de rang superior d’obligat compliment que és la norma bàsica de Catalunya. És a dir, criticaven els acords de Mas i ells encara els rebaixen més: allò de la palla en l’ull aliè...

No es tracta de valorar si aquest finançament pactat és bo o dolent -i em remeto a les paraules dels especialistes-, això el temps ho dirà perquè, en realitat, ningú que no sigui economista pot esbrinar si les xifres donades són bones o no. Ara bé, el què és clar és que tot aquest tema d’haver de negociar un finançament parteix d’una premissa errònia: les lleis no es negocien, s’apliquen. I, per exemple, la llei marca que “en el termini de cinc anys a partir de l’entrada en vigor d’aquest Estatut”, s’han d’aplicar els preceptes relatius al finançament de la Generalitat; és a dir s’ha de tancar el tema l’any 2011 i no el 2012 com finalment s’ha acceptat. Però és que encara hi ha més. L’estatut -llei de rang superior, repeteixo- estableix que “les relacions de la Generalitat amb l’Estat es fonamenten en el principi de la lleialtat institucional mútua i es regeixen pel principi general segons el qual la Generalitat és Estat, pel principi d’autonomia, pel de bilateralitat i pel de multilateralitat”. Qualsevol legislador perspicaç pot veure que primer cal establir una relació bilateral i, a partir d’aquesta, assentar les bases de la multilateralitat. És a dir, un altre cop Espanya se salta la llei. El més fumut, però, no és que Espanya s’ho salti tot a la torera -ai, la falta de tradició democràtica- sinó que des de Catalunya els riguem les gràcies.

Em replicaran amb la cançó de l’enfadós dels pactes de Convergència amb el PP. Mireu, em remeto a l’amic Francesc Puigpelat, al seu article de l’Avui de dilluns dia 6 de juliol: “el 2001, Pujol ho havia de fiar tot a la seva habilitat negociadora, perquè no hi havia cap pacte previ. Negociava sense xarxa. El 2009, en canvi, Montilla ho té fàcil: hi ha una llei orgànica espanyola, l’Estatut”.

I em diran que perquè capitalitzo en ERC... Ai perquè, partint de la base de que d’aquesta veritable nul·litat política que és IC-V -el pitjor que li pot passar a qualsevol govern, independentment de la tendència, és que aquests del sí a tot per agafar-se a la mamella (i no sé si no és pitjor quan diuen que no) hi siguin dintre- no cal ni parlar-ne, sap greu la deriva que ha agafat aquell partit català de -i parlo ja només de l’època contemporània- Barrera, Hortalà, Colom i Rahola.

Del PSOE català, i torno al tema del finançament, tampoc en voldria parlar. Només sé que estimen Catalunya per sobre de Zapatero però això no és obstacle per sacrificar-la si, en cas de no fer-ho, el cap superior perd l’idem. Només una cosa: Montilla, vostè no és el president Pujol, sap? Quan vostè diu que l’acord “farà gran a Catalunya, la seva gent i els seus valors”, com cita La Vanguardia, als catalans se’ns queda la cara de dir “i ara, ¿què ens explica aquest?” No, no hi ha aquella identificació ni aquella sintonia que se sentia amb el president Pujol en els seus discursos. Potser perquè -més enllà d’una identificació catalana- a ell no se li hagués ocorregut “agrair el paper del govern” (d’allà) sinó que segurament hagués dit “gràcies pel plat, que el tall era meu”.

En fi, i tancant, que ja és hora... S’ha de dir que la cosa del finançament no pot ser massa encertada quan aquells que viuen aquí, però que només en són habitants; aquells que prefereixen donar el benefici de Catalunya allà on potser no hi tenen ni familiars (s’ha de ser mesell); aquells que sembla que voldrien veure’s en la misèria mentre aquesta comportés una Espanya gloriosament aprofitada, la celebren, vol dir que no anem bé. (Ciutadans recolza l’acord. La Vanguardia, dilluns 13 de juliol de 2009).

Per tot, gràcies ERC.