08 de Gener de 2010

Els trucs enganyabadocs de C’s

Abans que siguin un definitiu cadàver polític, m’agradaria parlar d’ells. Un deu pels que tallen el bacallà a Ciudadanos. Ningú com qui regeix la cosa aquesta podria definir millor els seus seguidors. La veritat és que fa molt de temps que m’he infiltrat (d’una forma prudent, sigui dit) a la secta i n’he tret algunes conclusions. Gairebé estic per descobrir-me, però prefereixo que siguin ells qui ho facin (tranquils; no arriben a tant les seves decrèpites neurones, encara que els donaré una pista fàcil: als de la botifarrada contra Catalunya, els vaig donar les claus, ja fa dies. I intuïa que eren d’ells abans que es fes públic; no és un gran mèrit perquè no era difícil. Per cert, seguint amb el tema, m’agradaria saber que els catalans, el 13 de desembre, no vam anar a menjar -o sí: tenim dret a prendre’ls el pèl, per tontos- les botifarres espanyoles, mostra d’una regionalitat ben entesa d’aquesta colla, sinó que els vàrem exhibir una bona mostra gastronòmica del què ells es mereixen, tot bracejant un dels nostres apèndixs superiors fent la bisectriu amb l’altre... I, si no ho hem fet, tant se val. Qui és aquesta gent que, constantment, ens toca allò que no sona? Aliens, que diria un Bowie europeïsticament nostre i tant aristocràtic com cutre és el seu Camarón).

Bé, el cas és que sempre m’ha estranyat que sent, com són, quatre gats, tinguessin tanta presència en els comentaris de notícies que els diaris electrònics faciliten. Algun truc hi havia d’haver. Per exemple, la duplicació de ‘nicks’, seguint l’exemple del seu estimat ‘Tamborilero del Bruch’ -aquell de qui els catalans diem que, mal per mal, millor que s’hagués fotut les baquetes a...-. Per això, calia fer una petita investigació i descobrir que només accedint a la web de C’s, un es pot trobar amb una secció que es diu Activismo digital -i que convida a abduir-s’hi-, que instrueix sobre els mínims per fer-se acòlit. En espanyol, com Déu mana:

“Ante todo ganas y un poco de tiempo, que puede ir de los 5 minutos al día hasta el máximo que cada uno quiera invertir. También un mínimo de conocimientos informáticos (encender un ordenador, conectarse a Internet, navegar, etc.). Tampoco está de más contar con un espíritu aventurero e inconformista, aunque no descartaremos
a nadie por estos motivos.

Existen además unas normas de conducta que todo activista deberá cumplir. Aunque los activistas actuemos la mayoría de la veces anónimamente no debemos dejar nunca de comportarnos con educación. La educación y la entereza son la mejor arma que podemos emplear contra nuestros rivales”.

A veure, o se’n foten dels seus possibles seguidors o -i és el més probable- els tenen presa la mesura neuronal. A algú, en la societat actual de la informació, se li hagués acut parlar així a qualsevol hipotètic adepte?. No. Però, és clar. Encara hi ha nivells. I la pseudointel·lectualitat que tenen aquests no n’és un, precisament.

No, no... Però seguim: Quan em vaig voler infiltrar en la secta, la primera condició indispensable per participar en l’Activismo va ser afiliar-me a C’s, la qual cosa significava pagar 10 euros al mes. És clar, ni de conya, pel traïdor!; quan van veure que una cosa és combregar amb les seves rodes de molí i l’altra és afluixar la mosca, van transigir amb que tingués un telèfon mòbil -condició sine qua non-: tampoc els va sortir bé perquè no estava disposat a tant de sacrifici i a arriscar-me a que em truquessin a hores intempestives: no en tinc, els vaig dir. Al final, tot i els obstacles que jo els posava -i, més important, els que ells em posaven a mi-, em van admetre a l’organització. Suposo que perquè el cas és sumar, que prou fumuda està la cosa. I hi ajuda si els enredes amb proclames antinacionalistes (contra Catalunya, s’entén).

I ja estava dintre. Ara, només calia veure què venia després. Admeto que em va desconcertar una cosa, i he de reconèixer que va ser culpa de la meva prevenció. Així de clar, i sense ironies: quan estàs ficat, t’envien missatges orientant-te sobre què has de fer. Molts, arriben amb l’encapçalament Se puede comentar. La primera impressió és que estan fent dirigisme en el sentit de dir-te -com la secta que són- què pots i què no pots comentar. La veritat és que la percepció no és exacta: el se puede comentar es refereix al fet que la notícia admet comentaris, no al fet direccionista (la qual cosa no treu que no hi hagi indicacions que et marquin el sentit que han de tenir els teus comentaris, com ja explicaré). Ara, el què sí que és significatiu, precisament, són algunes indicacions. Sabeu que quan es refereixen a Rosa Díez i la seva troglodítica UPyD, es demana moderació?. Us puc posar alguns exemples.

El dia 16 de desembre -i no poso l’enllaç perquè no s’obriria, atès que és privat del meu alter ego Ciudadano- el diari Intereconomia, que els agrada molt a aquests: no hi ha res més semblant al franquisme d’aquest mitjà que el lerrouxisme esquerranós de Ciudadanos, titulava: Fidalgo (pel líder sindicalista), a UP y D. Davant la notícia referida al possible destí del líder sindical, Activismo Digital reclamava: “Por supuesto, comentar para reivindicar a C’s y aclarar ideas. Se recomienda moderación”. Que les coses ja començaven a no estar per tirar coets i els que els mengen... el cervell poden veure perduda la poltrona un cop la mòmia basca (ideològicament parlant, és clar) absorbeixi la patent de la marca contrària a aquelles nacions que no són far espiritual d’Occident.

Però encara hi ha més: Deu ser que el poc sentit de pertinença a una cultura civilitzada ajuda a que aquesta gent sigui supersticiosa que, tot just nou mesos abans, el 16 de març, i davant la notícia que UPyD demanava al Congrés “acabar amb la indesitjable discriminació lingüística”, els d’aquelles coses tant importants com són la preservació dels toros o el mostrari de la Roja al Parlament, demanaven que els comentaris fossin “moderats” perquè el rerefons no era “donar publicitat als rivals (?), sinó aprofitar l’empenta de la seva presència als mitjans per a reivindicar-nos”. I, és clar, la guinda antinacionalista (catalana, per suposat!, que Espanya no és nacionalista), posats a repassar: En un enllaç (dia 16 de febrer) del ‘catalanista’ diari El País, un titular il·lustra: “Un musical a lo Bollywood para promocionar la lengua común de Cataluña”. L’esmentada notícia conté aquell sistema que, a banda de poder comentar, es pot qualificar la notícia. Sabeu què recomanen aquesta gentola? Doncs, “Se puede votar negativamente, la primera estrella de la izquierda, (sin interés)”. No fa falta dir res més. Sobretot perquè, estranyament venint del diari del Polanco, la llengua comuna és el català, que si fos l’altre, un altre gall ens cantaria.