21 d'Abril de 2009

Carretero i Convergència

Les renúncies d’en Carod, ja sigui per coincidència o per conseqüència, han aportat aire fresc a la política catalana. No a ERC, on la premissa segura és que respiren l’olor fètida del PSOE i el que cal esbrinar és si aquesta era més intensa amb el de Cambrils o ara amb el de Ripoll, o sigui en Puigcercós -amb el seguidisme, està clar, del seu ‘mini-jo’, Uriel Bertran-.

Però aquests nous vents descontaminats arriben. Per exemple, la veu del doctor Joan Carretero, que feia temps que malauradament no escoltàvem, ha tornat a emergir amb força. Ho ha dit ben clar: cal presentar una candidatura l’objectiu final de la qual sigui la independència. És clar, Puigcercós ja s’ha afanyat a titllar-lo com a personatge de dretes i a obrir-li la porta d’ERC perquè no coincideix amb els plantejaments d’un partit que, si per alguna cosa ha merescut el seu reconeixement als darrers anys, és pel seu assamblearisme; per la seva proximitat -pantomima, és clar- a la militància. I també ha recordat, de passada, que antics líders destacats d’ERC -brillants, per contrast, afegiria jo- han acabat a l’històric partit del president Pujol. És clar, amatent, Artur Mas també li ha obert les portes. Ara, de la Casa Gran. Portes obertes: en el cas d’uns per la sortida; en el dels altres per l’entrada en un projecte comú.

Ara bé, ¿ha d’acceptar Carretero la invitació de Convergència? Benvingut sigui, si cal, però jo crec que no. Veureu, falta molt per les eleccions del 2010 i els resultats de les més properes europees només explicarà part del trencaclosques, a causa de l’absència d’algunes forces. Com diu en Joan Oliver, és absurd fer prospecció electoral quan el context d’unes eleccions no està a tocar. Malgrat això, arrisquem-nos, partint de la base que Carretero presenta la seva opció a les nacionals.

El Parlament del 2010 pot estar format per set forces polítiques. CiU puja; IC-V i ERC es foten la gran patacada; el PP baixa; el PSOE es manté -escó amunt o avall per allò del vot irreflexiu que sempre els alimenta-. Però apareixen dos grans agents polítics: d’una banda, i com a Star Wars, tenim el costat de la llum i de l’altra el de la foscor, respectivament: d’una banda, amb força, la proposta, encara que mai guanyadora, de Carretero, i de l’altra UP y D un cop aniquilat per opa hostil C’s (els components del qual ja s’hauran transvestit oportunament, tot veient que la seva opció no té cap possibilitat davant una altra encara més integrista en la forma -no en el fons: són iguals- i que, d’altra banda, és la que marca la incògnita de PSOE i PP, molts vots dels quals poden anar cap la formació de Rosa Díez).

Total, que podem arribar a un panorama on ara no és ERC la força decisiva sinó que ho és la hipotètica d’en Carretero. Més o menys, com al 2003. I aquí és el ‘quid’ de la qüestió. Els catalans que van votar ERC l’any 2003 ho van fer perquè, amb el desgast que havia suposat per Convergència fer avançar el país (ara, això no ho recordem perquè, amb el tripartit, hem practicat un descens lliure que ens ha fet retrocedir cap la meitat de les fites assolides), potser calia un recolzament; aire fresc -com dèiem abans- per arribar a cotes més altes. ERC, que n’era la dipositària de les noves bufades, va aprofitar els vots del “feu-nos confiança” per regalar Catalunya a Espanya (i pitjor ho va fer al 2006).

Ara, l’escenari es pot repetir però els catalans estem segurs que Carretero, si es dóna la hipòtesi apuntada, sabrà ben administrar els seus vots per ajudar Convergència en el nostre camí compartit; per donar la darrera empenta necessària. Per dir: “caram!, que sí que podem” -encara que, de tant pronunciat, ja soni tòpic-. Per donar l’impuls definitiu que, a vegades, cal reconèixer que necessita Convergència. O, si ho preferiu, per pressionar Convergència. Però això es fa millor des de fora. El que sembla segur, però, és que Carretero no trairà Catalunya.