10 de Desembre de 2008

'An Imma’s Christmas tale'

Era una família ben normal. Com tantes que veiem cada dia i que aixequen el nostre país. És veritat que el pare, quan sabia que ho podia fer i atès que les coses de Déu li semblaven collonades, de vegades, si es fotia dels nervis, en renegava. Però el que no hauria fet mai era trencar la il·lusió infantil de la seva filla negant-li el plaer de Mickey Mouse i la resta de fantasies de Disney o l’alegria del simbolisme del Nadal. I, naturalment, els Reis eren els Reis fins que la lògica cronològica ho negués. Home, potser s’emprenyava amb l’oncle de la nena -i d’aquí, entre altres vegades, els renecs-, votant de C’s, que s’entestava a fer-li escoltar a la menuda els discos del Camarón: “Sí, home, sa mare i jo gastant-nos els quartos perquè tingui una educació distingida i tu ara vens amb aquest que, d’altra banda, només servirà per espantar la criatura amb la seva cridòria”. “‘Joé, curtura hijpánica’” contestava l’altre, sempre. “Sí, ja es veu la cultura. Sobretot en l’escrit que va deixar en morir. Era Cervantes, el tio, escrivint!”. Però, vaja, al marge d’aquestes foteses -i sempre que l’oncle no s’acostés massa- harmonia total.

En fi, que van arribar les festes nadalenques d’aquest any i, com toca, la família va fer el recorregut d’il·lusió i fantasia que s’acostuma a fer: que si els llums -pocs, i aquí va començar el drama- dels carrers, que si les paradetes de la Catedral, que si els Pares Noel (no em vingueu amb que si no són nostrats; que no vull tornar a parlar del Camarón) o els patges reials rebent la Carta, que si... “Ai, pensà el pare... Ai amb el pessebre” (però, alleugerat, veié com a l’entrada del mateix no hi havia la frase aquella que ell -que, de fet, anava equivocat; no s’havia posat mai en els pessebres sinó en les ‘pel·lis’ classificades ‘S’ de la seva època. Encara que en alguns casos no hagués estat malament aplicar-la a aquest diorama- temia: “Aquest pessebre pot ferir la sensibilitat de tots aquells que s’hi acostin”). No, aquest any, tot perfecte. Ni ‘butaneros’, ni cues per no sé què, ni peluts amb rastes. Menys mal: un pessebre clàssic com Déu mana.

Però, ai las!, aquella nit pare i filla van anar passeig de Gràcia amunt fins arribar als jardinets. I allà va arribar l’ensorrament: “Pare, el Nadal era alegria, era llum, era color, era luxe, em vas dir. M’has enganyat: el Nadal és tristor, és grisor, és lletjor”, va dir la menuda, veient aquells arbres que funcionaven a pedals. I l’home, veient el semblant de la nena i sense poder evitar que una llàgrima li caigués per la galta, va trastocar-se en un Roberto Benigni -‘la vita è bella’- tot contestant a la menuda: “Però, que no ho veus? aquest arbre està ple de llum; aquest arbre és el Nadal, que no t’agrada?” I en el límit de la depressió -ara, ja era una deu- afegí: “aquest arbre és sostenible” -tot i saber que no ho era-. Encara va treure forces per afegir sentit de l’humor: “aquest arbre és ‘ecoloacudit’, com diria en Saura, si tenim en compte que a allò que és ‘ecologista’ li diu ‘ecoloxiste’”. Humor que, per cert, la nena no va entendre. I només li va faltar a l’home sentir els crits antisistema d’una manifestació -estem a Gràcia, recordem- d’aquells sistemàticament afins ajuntats amb la versió dolenta -però que més es fa veure- de l’independentisme perquè s’acabés d’enfonsar: “No és això companys. No és això”, va pensar.

“Vols una ‘crêpe’ de xocolata?” va dir, a mode d’incentiu. “Sí”, semblava reaccionar la nena. Van sortir del local i ja llavors ni el llum de l’arbre que havia possibilitat l’engany al pare era encès, tot i no ser massa tard. Tot era foscor, buidor. Ja no es podia defendre res, tot era acabat. En anar-la a despertar, al matí següent, la nena era morta. “Algú li ha xuclat la il·lusió”, va dir. Amb una barreja d’odi i ràbia, el pare murmurava: “Imma, Imma, Imma”.

L’endemà, en una alta institució barcelonina, en saber la notícia, algú deia: “Il·lusió, Nadal, tot això son ‘ses’ tonteries capitalistes. Cal educar ‘s’al·lots’ i ‘ses al·lotes’ en ‘sa’ realitat social i en ‘es’ valors de ‘s’ecologisme’ i deixar de banda ‘ses’ fantasies corruptores capitalistes... Per cert, no podríem convertir aquests dies de finals de desembre en ‘ses’ diades de ‘hippy-happy flowers’ per als anys que ha de venir?”.