26 de Maig del 2009
Segurament, el nostre problema neix del fet que provenim d’una dictadura que va durar quaranta anys i, a sobre, el dictador es va morir al llit. Com que, a més, aquesta era considerada una dictadura de dretes (¿no són totes pràcticament el mateix?), per contraposició es va arribar al lloc comú que ser demòcrata anava intrínsecament lligat a ser d’esquerres. Fixem-nos que ja en vida del dictador i tot just a l’albir de la democràcia tot el que es volia identificar amb aquest concepte havia d’incorporar la qualificació d’esquerra. Només cal veure el cas paradoxal, i a banda de consideracions que ara no venen al cas per no allargar-nos, d’algú com Ramon Trias Fargas, ben allunyat d’aquest posicionament polític, que co-funda un partit anomenat Esquerra Democràtica de Catalunya.
I amb aquests postulats hem arribat als nostres dies. A aclarir...
Continuar llegint...
14 de Maig del 2009
Admeto que hi ha alguna cosa que grinyola en la xiulada catalano-basca a Mestalla. En puritat, ningú no es podia sentir ofès pel fet protocol·lari i, per tant, conegut, de que a la final de la Copa del Rei (Copa d’Espanya, en definitiva) sonés l’himne espanyol i els reis hi fessin acte de presència. I els símbols s’han de respectar.
Però la xiulada no ve bàsicament per una qüestió d’ofensa, ve per un tema de desacord: els bascos i els catalans no volem ser espanyols i ens tenallen obligant-nos a ser-ho. Davant la situació, l’escenari només oferia tres possibilitats (com sempre, d’altra banda). Una, impossible, aplaudir els símbols; una segona, restar muts per una indiferència la qual, interessadament, molts haguessin transmutat en un respecte que seria lògic en condicions normals però que ara, com a mínim, calia amagar en...
Continuar llegint...
04 de Maig del 2009
La independència de Catalunya pot fer por a molts independentistes potencials i, fins i tot, a molts que ja ho són, d’independentistes. A gent tant d’esquerres com de dretes. I no per allò de que si perdríem mercat a Espanya o tonteries similars. Sinó per una altra circumstància de la qual potser en tenim part de culpa tots els que defensem aquesta opció pel nostre país. És el que jo denomino la
síndrome de l’arracada d’Otegi, i amb això, doncs, també faig extensible el que exposaré a continuació al País Basc, perquè allà, en aquest aspecte i a banda de coses molt més dramàtiques i injustificables, els ha passat el mateix que aquí.
Hem deixat capitalitzar la imatge de la independència tot just per aquells en raó dels quals és justificable que hi hagi qui vegi amb recel la idea. La...
Continuar llegint...
Rss