30 de Novembre del 2009
Siguem clars: tots escombrem cap a casa nostra a l’hora de fer algunes valoracions. I així, sincerament, cal interpretar que no els falta la seva part de raó a tots aquests que argumenten que l’Estatut s’ha de sotmetre als designis del Tribunal Constitucional, encara que això no ens agradi. Diuen, bàsicament, que la voluntat popular ha d’estar sotmesa a unes regles del joc que tots hem acceptat i, per corroborar-ho, només falta veure els resultats de la votació catalana al text constitucional. I, a més, tenen raó perquè, si no és així, qualsevol animalada podria ser acceptada encara que fos contrària a L’Estat de dret només perquè un dia a algú se li va ocórrer oferir-la a la voluntat popular. I no, no és això. És clar que també s’ha de dir que possiblement aquests arguments comencen a perdre força quan...
Continuar llegint...
18 de Novembre del 2009
L’Avui era un diari català; ara és un diari evidentment socialista, atrapat, per tant, en la tela d’aranya espanyolera. De fet, aquesta percepció ja fa temps que es manifesta en molts catalans però ara és prou diàfana. D’aquí que ja puguem parlar d’evidència o, del què és el mateix, de desvergonyiment. I ho és per un detall que pot semblar minso però que és clarificador.
Al contrari d’una certa tendència en l’opinió catalana, alguns defensàvem que, encara que semblés estrany, mantenir Salvador Sostres en la nòmina del diari Avui era la prova del nou del nou tarannà i, a sobre, era una jugada perfecta: D’una banda, es podia fer el truc d’exhibir una credencial de catalanisme amb l’articulista més radicalment antiespanyol -que, també ho he de dir, va ser, penso, ingenu caient en...
Continuar llegint...
06 de Novembre del 2009
L’expresident de la República Francesa Jacques Chirac és a punt de comparèixer davant els tribunals per assumptes relacionats amb la malversació de cabals públics. L’excandidata socialista a l’Elisi -i, per tant, acarnissada rival de l’UMP de l’imputat-, Ségolène Royal, preguntada per la qüestió, ha manifestat que Chirac tindrà les seves coses però ha fet molt pel país i caldria deixar-lo tranquil. Una resposta exacta que es correspon a allò que en diem grandesa; una cosa que nosaltres hem demostrat no tenir. I així hem tractat a Macià Alavedra i Lluís Prenafeta.
Perquè digueu-me: qui pot negar la magnitud d’aquests dos personatges?. És massa fàcil fer el símil futbolístic, però és que s’escau. I és que no em puc treure del cap -com s’explica, i no precisament des...
Continuar llegint...
Rss