28 de Juliol de 2009

1909-2009: De les barricades a les 'burricades'

Una colla de desgraciats (i ara m’agradaria dir que, si són de parla castellana, tota l’ofimàtica l’han comprat de la marca Hewlett-Packard; i si són de parla catalana estan molt interessats en els cursos informàtics de Front Page: en ambdós casos perquè s’identifiquen amb les sigles) han decidit commemorar el centenari de la Setmana Tràgica.

Aquesta despulla de la societat que s’anomena La Gallinaire s’ha dedicat als darrers dies a empastifar diverses esglésies de Barcelona amb un seguit de pintades-lemes absolutament passats de moda però que, per desgràcia, són el paradigma del que avui és la Catalunya tripartita i la Barcelona bipartita. Tan lluny de la dignitat, tan lluny de l’excel·lència, tan lluny de la distinció elegant.

Anem a pams. No sóc gens missaire, ans al contrari a vegades m’he plantejat l’oportunitat de la necessitat de prohibir la difusió religiosa en quant a dogma de fe. Sigui quina sigui -per tant, l’islamisme radical, per exemple, també entraria en aquests paràmetres. Ho dic per aquells que són absolutament permissius amb aquesta opció. Que són els nois d’en Montilla que ens governen actualment-. Altra cosa és ignorar les ensenyances que filosòficament ens pugui aportar l’ample ventall de creences.

Encara més, no vull entrar en els fets que van ocasionar la Setmana Tràgica perquè es van produir en un context molt complicat. Sí que, com sempre, sembla ser que els aldarulls van venir, sobretot, per una colla d’exaltats que actualment trobarien el seu mirall en altres individus paral·lels. De fet, la gent com Déu mana que va viure l’època, sigui del color que sigui, és força crítica amb els excessos que es van patir; escenari que es repeteix amb alguns episodis, intrínsecament lligats al tema, de la Guerra Civil (i aquí m’agradaria fer un incís per a tots aquells que es vanaglorien de que tot allò que va passar a la Setmana Tràgica no va ser una revolució nacionalista -ja ho sabíem- sinó sindicalista: ja ens podem imaginar qui els va capitalitzar, raó per la qual no és per estar-ne especialment orgullós). Tot i amb això, és innegable que hi havia un seguit de circumstàncies que afavorien la situació.

Però ara això no toca. I, mireu, m’heu fet evocar el president Pujol qui, amb encert, ha comentat més d’un cop que a Catalunya, i sobretot a Barcelona, som experts en batre rècords en aspectes negatius o inútils. Té raó: Des de la Rosa de Foc de 1909 fins a les fotos d’Spencer Tunick (recordo que no pagava per sortir en pilotes) i altres esdeveniments que ara no em venen al cap, a Barcelona només batem rècords de fer l’‘indi’ (no sé quants visitants té la Feria de Abril que es fa a casa nostra, però la xifra deu ser molt alta, i en parlo per deixar ben clar que no som, bàsicament, els catalans els qui contribuïm a les estadístiques esmentades).

I és clar, això ens ho diuen des de dins; pitjor és quan se t’han de pujar els colors en veure que el president Bush et posa com a exemple negativament mundial pel que fa les manifestacions en contra de la guerra d’Iraq. O que l’ambaixador israelià, Raphael Schutz, ha hagut de prendre nota de les concentracions contra Israel, encapçalades pel defenestrat Joan Saura que, per cert, suposo que amb l’aldarull es va oblidar d’anar al capdavant, aquest dissabte, de la manifestació en favor dels demòcrates iranians (canviar-lo pel de les bicicletes ha estat un encert al nivell del troc Eto’o-Ibrahimovic: si en el cas futbolístic penso que tindrem més espectacle, en el polític encara riurem més per difícil que sembli).

I així és lògic parlar, com feia abans, d’aquells pels quals el temps sembla no haver passat i que es reflecteixen en l’espill de la massa atrotinada de la Barcelona del 1909. Perquè es repeteix com l’all. Per posar alguns exemples, que no tots: incontrolats parafeixistes antisistema (et volen agredir si els contradius, però quan els reprimeix la policia es queixen de que el sistema els pega), perills públics en bicicleta (ja n’hem parlat prou d’ells), bevedors urbans de cervesa (mira que hi ha locals a Barcelona per convertir el carrer en una immensa barra de bar. I si la cervesa fos cara, dius mira... Però no és el cas) o, per exemple, membres d’una cosa estranya que es diu CAJEI (ara, no sé perquè, m’han vingut al cap aquests), que fan l’efecte folklòric de voler-te tallar el coll només per dur corbata. I, és clar, els de La Gallinaire. En fi, potser al 1909 estava justificat anar a les barricades; al 2009 no ho està muntar burricades.