26 de Setembre de 2010

    Quelcom deu tenir el desert de meravellos que fascina a qui s'hi troba. Tones i tones de sorra amuntegades fins a on arriva la visió. Sorra i més sorra; muntanyes de sorra, dunes es diuen. De dia sota un sol immens i de nit sota els estels. Tot l'univers a l'abast dels dists. Una trampa mortal. Al desert un es troba sol, al desert un es troba amb un mateix. Almenys fins a la última etapa de la Titan Desert; 600 kilòmetres en mountain bike. Els participants de la propera edció de la Titan desert hauran de creuar el Sahara i després l'estret de Gibraltar per finalitzar per les muntanyes de Granada. El desert i el mar s'ajunten per misteris patrocinadorístics. No pasa res, ara ja sabem que sense patrocinadors, ningú ni res va enlloc. Igualment la cosa serà bastant, bastant, molt dura. La prova més dura que hi ha en bicicleta de mutanya. Tot això en només 6 dies i encara que no serà fins al maig de l'any que ve, ja podeu començar a entrenar perquè Roberto Heras, campió d'aquest any, el 2008 i campió de tres Vuelta a Espanya va dir en la presentació feta a Barcelona, al Museu Olímpic, que també s'hi presentaria. Això també és simple màrketing, perquè del que es tracta és de no perdre's i aguantar fins al final; l'important és participar. Bé, això és un dit perquè per mi participar-hi no és important ja que seria un suicidi. Com un amic meu, el Manel, el Lolo, que al mig del desert, sobre un camell i esgotat completament per la sed i la calor, va dir -Digues-li al guia que ja no puc més... -I el guia va respondre -O seguim o seguim -I es que al desert no hi ha més opcions.

    Apa, pau i força.