25 de Setembre de 2010

Els pares, la disfressa d'educador.

    Quan neix una persona, està "envoltada" de gent que "l'estima", en teoría; no sempre. Suposant que tot vagi bé(sempre hi ha complicacions) aquest nen creixerà "normal". Es a dir amb "educació", "amor", "respecte" i una casa, una famlía, menjar i el demés. A on vull anar a parar és a la "educació". La educació que aquest nen rebrà dels pares. La educació a les escoles és un altre tema que durant molts anys s'ha anat establint i hi ha gent que s'encarrega de decidir què és el millor per als alumnes, en teoría. Pero la educació dels pares que reben els nens deixa sempre, en tots els casos molt, molt, molt que dessitjar. Els pares no son experts educadors. Els pares no tenen tot el temps del mon i sobretot, estan(com tothom a la societat i aquí el tema...) carregats de prejudicis. Prejudicis adquirits en la seva etapa d'aprenentatge i sobretot després en la mancança de seguir-se "polint" un mateix sense voler ni proposar-se millorar en comprenssió, tolerància, respecte, cultura, caritat i més coses però crec que ja m'explico. Aquesta persona, que té/tenim prejudicis, sobretot socials, els passarà a la seva descendència o fins i tot, potser serà testimoni d'haver-ho fet sense saber possar-hi remei. Ha de ser terrible veure que un fill s'està espatllant la vida per culpa d'una manca de consells en determinats moments. I això que aquests "consells" potser només haurien d'haver sigut un simple testimoni d'amor o presència, un simple "fer costat". I per fer això tant senzilll, per saber "quan" cal, cal saber escoltar. I per saber escoltar, s'ha de fer com amb totes les coses que es vol aprendre, practicant i fixant-nos en si ho fem bé. Tot això només son reflexions que tothom sap però cal tenir-les present de tant en tant. A veure si així les generacions properes tenen una societat més tolerant, més oberta, més respectuosa, més humana, més lliure, més salvatge i més millor perquè si no ho fem nosaltres, els estem fent una mala jugada i sabent-ho, això ja és tenir mala llet. Tothom ja s'haurà fet venir al cap les seves pròpies excuses personals per auto-disculpar-se per feina, compromissos, manca de tmps lliure o el que sigui, només son excuses perquè el carinyo és quelcom que hi és o no hi és i la gent, els nens, ho noten, ho senten. I si fa falta renyar es renya i si donem uns petons o abraçades de més, no crec que sigui dolent tampoc. Es que la properes generacions ho tindran molt xungu amb la polució, la manca de peix, la sida, el canvi climàtic, la superpoblació i el preu de l'habitatge i la defensa del darrer article de l'Estatut.

    Apa, pau i força.