28 de Juliol de 2008

És realment teatre?

Els darrers dies els catalans estem vivint un dels habituals desconcerts als que, per una raó o una altra, ens veiem sotmessos tot sovint. El dubte és el següent: realment estan fent teatre, uns i altres, en relació al conflicte del finançament? És possible que tanta gent s´hagi prestat a interpretar una escenificació multitudinària que, cas de ser certa, no tindria res a envejar a les que any rere any es representen als llocs on és tradicional la representació de La Passió?  

Sent com sóc fill d´Olesa de Montserrat, vila famosa per La Passió, conec de primera mà la dificultat que comporta posar en escena centenars de persones i fer-les actuar de forma creïble. Fan falta moltes hores d´assaig, molta tradició, molts coneixements i organització i molta unitat d´acció per tirar endavant una escenificació d´aquest tipus; per tant, permeteu-me que expressi els meus dubtes a tots aquells qui amb tota seguretat afirmen que l´enfrontament PSC vs PSOE és una simple escenificació.

Cas que aquesta escenificació sigui certa, em pregunto quin interès hi poden tenir els actors diguem-ne aliens a la funció. Què hi pinten en Mas i companyia en aquesta suposada farsa? Que hi tenen alguna cosa a guanyar, els de l´oposició, potser,  participant activament en una interpretació que tindria com a finalitat principal fer creure als ciutadans una cosa que no és?

A molts els estranya que el president de la Generalitat, un socialista de soca-rel, estigui liderant una ofensiva en bloc que té com a finalitat obligar l´Estat espanyol a acatar la llei aprovada pels parlaments català i espanyol i posteriorment ratificada pel poble de Catalunya. Jo penso que el que resultaria veritablement estrany seria veure el president de Catalunya amagant el cap sota l´ala i donant llargues a una qüestió candent que en aquests moments és del tot inel.ludible: el finançament de Catalunya.

Potser sí que en el fons a Montilla, personalment, el treu de polleguera haver de representar el paper principal en aquest incòmoda funció; jo penso, però, que no li queda cap altre remei si vol continuar gaudint del privilegi de ser cap de cartell. Ja se sap que, quan la cosa va bé, els protagonistes s´emporten tots els aplaudiments, però cal recordar, també, que quan van mal dades i el públic llança tomàquets, aquests mateixos protagonistes són el seu l´objectiu principal.   

Jo no sé pas com acabarà tota aquesta qüestió. Segurament finalitzarà com sempre solen finalitzar aquestes funcions, o sigui amb una solució a mig camí entre la voluntat d´uns i la racança dels altres. Segurament tot això que estem veient no és cent per cent teatre, tot i que probablement tampoc no sigui cent per cent realitat. En tot cas, sigui realitat o ficció, el que hi ha en joc són 20.000 milions d´euros, que és una xifra tan real com el fet que si aquests diners -o bona part- no arriben a Catalunya ben aviat, tal com determina l´Estatut, que és llei, la conflcitivitat social està més que assegurada, i en aquest cas sí que no s´hi val fer teatre, perquè quan la gent diu prou! i surt al carrer a expressar-ho amb contundència, els tomàquets solen ser completament reals i no pas producte de la imaginació d´un tècnic en efectes especials.