e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

16 d'Octubre de 2010

Díaz FerránPer boca del seu president, diu la patronal espanyola que els treballadors "el que han de fer és treballar més i guanyar menys". Deixant de banda les implicacions d'unes manifestacions com aquestes, el que crida l'atenció és el llenguatge concís, sec i brutal que Díaz Ferrán empra per a donar-nos la seva recepta sobre l'atur. És prou conegut que, al marge de la situació de crisi profunda en que ens trobem des de fa un temps, totes les reformes de l'àmbit laboral que han tingut lloc en aquest país des de fa anys han anat sempre en el sentit de retallar els drets laborals i les millores que els treballadors havien aconseguit després de molts anys de lluita. Més concretament, totes les reformes laborals han tingut com a finalitat abaratir l'acomiadament, fins al punt que es pot afirmar que, actualment, és lliure i barat, i més que ho serà. És cert, també, que hi ha hagut alguna millora puntual en altres àmbits, però el cas és que, cada vegada més, no sols és difícil trobar treball, sinó també conservar-lo.

Superades les tensions d'altres temps, aquell capitalisme clàssic de novel·la però real, en que el patró era l'amo i senyor de la fàbrica i dels obrers, o com es deia en l'argot marxista, dels mitjans de producció i del treball de l'obrer, semblava que les coses havien millorat, que els "amos" havien deixat de ser uns "explotadors" i que les conquestes obreres eren per sempre. Per mi que no hem tornat a aquells temps. Jo sóc dels que no creu que, en general, existeixin els "amos explotadors" ni el pobre "obrer explotat", però el que abans era una tendència a la millora ara és una clara davallada. A tots els efectes pràctics, l'acomiadament pot ser procedent o improcedent, però en qualsevol cas és lliure, i anem a un constant abaratiment. La tendència s'acabarà en el moment en que, a més de lliure, sigui gratuït. És el somni de tots els ultraliberals i neocons d'aquest capitalisme que ha deixat de ser conservador per a convertir-se en histèric.

El més greu de tot plegat és que, a més, acceptem aquesta tendència com a inevitable i sovint justificada. El President de la CEOE no hauria gosat dir el que ha dit fa vint anys. Ara seran molts els que li donaran la raó, i no sols empresaris. Tretes de context, les paraules de Díaz Ferrán podrien ser perfectament les d'un patró de finals del XIX. I és que, a sobre, de cop i volta els sindicats esdevenen l'objecte d'un gran desprestigi, merescut en gran part. Certament que han donat acollida a elements que no sembla que defensin els interessos del treballador. El que s'anomena "alliberat sindical" és una figura difícilment justificable, i encara que siguin pocs, són la imatge del sindicat a les fàbriques.

La veritat és que pocs se senten representats ja pels sindicats, tret d'alguns sindicats purament corporatius, quasi bé gremis de la professió, que el que no fan és, precisament, millorar la seva imatge ni la dels seus afiliats (per exemple, el dels controladors aeris, per esmentar-ne un que ha estat fortament qüestionat recentment per la opinió pública).

Així que aquesta davallada en la seguretat del treball potser s'aturarà quan a l'empresari li sigui factible acomiadar a qui li convingui quan li convingui i sense pagar un cèntim. Estabornits pels embats de la crisi, la majoria dels treballadors acaben donant la raó a aquesta tendència. Es diu que l'única manera de frenar l'atur és que l'empresari s'atreveixi a contractar, i això sols ho farà si són pocs els riscos, és a dir si són moltes les facilitats per a rescindir el contracte. Quan l'acomiadament sigui gratuït, què caldrà per a que els empresaris s'arrisquin? No pagar impostos? Regalar-los sòl públic? Potser caldrà que, amb la finalitat de crear llocs de treball, s'eliminin tots els riscos empresarials.

Vindrà ara la reforma de la negociació col·lectiva, reclamada insistentment pels empresaris amb la voluntat de desvincular-se de l'obligatorietat dels convenis. Més concretament, el que diu el president de la patronal és que els sindicats han de respectar el conveni, però que l'empresari se n'ha de poder desvincular quan li va malament el negoci. No ho pregunta ningú, però penso jo que amb aquest raonament també el treballador se n'hauria de poder desvincular quan les coses li anessin malament. O sigui que si el fet de guanyar menys o perdre-hi és suficient per a que l'empresari es pugui desvincular del conveni i de les seves obligacions salarials (traduït: pagar menys), també s'hauria d'acceptar que el treballador, quan empitjora la seva situació econòmica, cobri més del que diu el conveni o treballi menys.

Això, és clar, no és sostenible. De fet, no és ni possible. El sistema és així. Qui pot posar-hi el diner inverteix per a fer negoci i crea llocs de treball. Si no hi ha negoci, no hi ha treball. És una relació descompensada, però totes les alternatives han fracassat i no se n'ha inventat cap de millor. El que se'ns està demanant i acceptem de forma creixent és resignació. Probablement la mateixa que Díaz Ferrán devia recomanar als treballadors de Viatges Marsans o d'Air Comet.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2974
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR