e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

19 d'Agost de 2010

José Maria AznarLa personalitat del piròman és, probablement, força complexa, i a l'igual que doctors té l'església, ja hi ha psicòlegs i psiquiatres per a estudiar i, si cal, tractar aquesta actitud. A mi el foc no m'agrada i de piròmans no hi entenc, però des de la meva perspectiva estranya en la matèria, distingeixo dos tipus d'incendiaris: els que ho són per gust, perquè els agrada i els fascina veure el foc i la calamitat que provoca, i els que ho són per conveniència, trinxeraires sense escrúpols que esperen obtenir un benefici del caos, la desgràcia i el desordre.

També des de la meva humil perspectiva, crec que hi ha piròmans de misto i gasolina, i d'altres que tant els fa el mètode mentre creï problemes. El paradigma d'aquesta personalitat el conformen els polítics espanyols del Partit Popular i, al capdavant de tots, el seu il·lustre president d'honor José Maria Aznar López. Com que no veig a l'expresident espanyol estirat al divan del psiquiatre ni a la consulta del psicòleg, dedueixo que és de la mena d'incendiari dels que no tenen un pèl de tontos, i per això la seva "patriòtica" visita a la ciutat "amenaçada" de Melilla no pot tenir altra finalitat que crear problemes al govern espanyol allà on sols hi pot haver problemes per a Espanya i els espanyols. És a dir, que per al Partit Popular i els seus dirigents (diria actuals, però els passats no són millors) el que importa és arribar al poder com sigui i a costa del que sigui, i allò que no obtenen a les urnes esperen aconseguir-ho fent focs per tot arreu, amb l'esperança que el "poble ignorant" assumeixi que amb en Zapatero tot són problemes i ells són la salvació (el "salvador de la pàtria" és un element de la dreta espanyola que 35 anys de democràcia no han aconseguit eradicar).

El debat sobre Ceuta i Melilla s'haurà d'emprendre algun dia pels polítics espanyols, quan siguin capaços de pensar en clau de país i no en clau electoral, i en algun partit això significa fins i tot canviar de generació, però el que és clar per a tothom qui tingui un dit de front, és que qualsevol conflicte amb el Marroc per aquestes places africanes sols té una via diplomàtica de solució. Qui ha de treballar en aquest tema és el Ministeri d'Afers Exteriors, també el d'Interior en les circumstàncies actuals, i la Presidència del Govern si cal, però el que no fa cap falta, sinó tot el contrari, és que els oportunistes de torn donin voltes per allà encrespant al personal i denunciant una suposada flaquesa del Govern espanyol en la defensa dels ciutadans de Melilla, com si aquests estiguessin amenaçats. Lliçons de patriotisme les menys, perquè el que cal són lliçons de sensatesa i serenitat.

El PP té per costum rebentar les regles de joc de la democràcia. La seva forma d'actuar en els temes importants és calcada de la del trinxeraire que amb tal de guanyar el partit no l'importa trencar les cames que faci falta. Ho ha demostrat abastament en política antiterrorista, també en política econòmica, sobre tot a l'hora d'encarar la crisi i una política d'estat coherent amb les reformes necessàries, i no diguem ja en la forma oportunista i incendiària d'encarar el creixent nacionalisme català. Qualsevol dia, amb el seu afany per a defensar els interessos dels bons espanyols, amenaçats pel "terrible Zapatero" i els "imperialistes catalans", l'Aznar desembarcarà al delta i ocuparà manu militari l'illa de Buda, com ho va fer per a reconquerir, com el Cid Campeador, la important possessió espanyola de Perejil, una roca estratègica de cent metres i escaig de superfície, amb uns importantíssims recursos naturals formats per uns matolls i tres o quatre pedres calcàries, i arterament ocupada per deu o dotze soldats marroquins desarmats (per a despistar) i unes cabres que no està clar si ja hi eren abans o les havien portat per a alimentar a l'invasor.

Després d'aquella gesta, que tants bons fruits va aportar al prestigi de la nació espanyola i al govern del PP, no és estrany que els líders de la dreta es vulguin erigir en defensors de l'honor espanyol a la frontera de Melilla. És la seva manera d'ajudar a resoldre el conflicte: denunciar en veu alta la suposada agressió del Marroc i la suposada inacció del govern espanyol, i reclamar fermesa contra no se sap ben bé què ni contra qui, per a defensar a una gent que no se sap que estiguin indefensos.

Tot plegat recorda una determinada subespècie de piròman, força escassa però digna dels manuals de psicologia: la del que avui fa el foc i l'endemà s'apunta de bomber per a ser ell qui l'apaga. El que deia. Ganes de salvar-nos, però qui ens salvarà dels salvadors?

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
645
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR