e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

31 d'Octubre de 2010

L'ofensiva "popular"

Amb recança escric la paraula "popular" en el títol d'aquest article, perquè pot moure a confusió. Popular fa referència al poble, i no és del poble del que parlo, sinó d'un partit polític. Algú hauria d'analitzar algun dia la relació entre el nom dels partits polítics i la ideologia que representen o els interessos que defensen. Hi hauria sorpreses per a tots els gustos.

L'ofensiva de la que parlo és la d'un partit que s'anomena "popular", per a esgarrapar vots d'on sigui i a costa del que sigui. La màxima expressió d'aquesta ofensiva és la creuada que el partit anomenat "Popular de Catalunya" duu a terme contra tot el que d'una manera o altra pugui singularitzar al poble de Catalunya: idioma, política, cultura... No és una creuada empresa fa poc, a toc de corneta de la dreta més espanyolista, sinó un fenomen que ve de ja fa temps, de quan la dreta espanyola es va convertir en una alternativa de poder a considerar. Ni en Fraga, últim vestigi del franquisme biològic, gosà escometre amb tanta virulència contra el catalanisme en el temps que dirigia la transformada Alianza Popular. Va caldre que el partit hereu del franquisme es "modernitzés" i s'homologués amb els vells partits democràtics de la dreta europea, perquè assolís la possibilitat de governar Espanya, i fou llavors quan descobrí les mels del populisme i la demagògia, i s'adonà que contra Catalunya hi havia més possibilitat d'assolir el poder.

És un pràctica que es revelà com a fructífera quan el govern de Felipe González va perdre la majoria absoluta i es va veure obligat a pactar amb la dreta nacionalista de Catalunya. Fou el tret de sortida per a vendre a les espanyes la imatge d'una Catalunya àvida de poder econòmic, excloent, retrògrada i espoliadora. El discurs de que el govern socialista venia el país a l'avarícia dels catalans era fàcil de vendre i aportava força vots fora de Catalunya. A Catalunya en restava, és clar, però aquí el sostre electoral del PP sempre ha tingut un límit infranquejable, i el repartiment entre dretes i esquerres ja s'havia fet a la política catalana molt abans que els "populars" hi desembarquessin. D'aquells temps ha quedat per a la posteritat, a més del famós "Váyase Sr. González", l'impagable "Pujol, enano, habla castellano". Una frase, per cert, que el Sr. Aznar es menjà amb patates en un sopar al Majéstic, mentre el nan en qüestió l'ensenyava a parlar el català a la intimitat.

Dels quatre anys de govern popular en minoria varem aprendre que tenia uns principis, però que si no agradaven en tenia uns altres, com en Grouxo Marx, i que els catalans érem dolents si el govern espanyol era socialista, però no si el govern era dels "populars". Es feia evident que la dèria del PP no era contra Catalunya, sinó per assolir el poder a tota costa. Fins i tot durant els quatre anys de majoria absoluta del PP, no prestà massa atenció als afers del catalans. Per què? Ja era al govern i creia que hi seria per molt temps, vist el panorama de les files socialistes. Els catalans ja no estàvem en disposició de pactar res i no érem un problema. Fins que contra tot pronòstic el PP va perdre les eleccions de 2004. Alguns, al partit, encara tenen la mandíbula desencaixada per la sorpresa, i d'altres no han fet la digestió des de llavors.

I torna a començar. El govern Zapatero guanya les eleccions, però no obté la majoria absoluta i pacta altra volta amb els nacionalistes catalans, sols que aquesta vegada va més enllà i els interlocutors són ni més ni menys que els independentistes d'Esquerra Republicana. I el PP reprèn l'ofensiva. De llavors ençà ha estat un no parar, aprofitant l'avinentesa de la llarga tramitació de l'Estatut català. De tot aquest temps recordarem fites com la reclamació d'un referèndum a tot Espanya sobre l'autogovern de Catalunya, la defensa numantina de l'espoli documental català per les tropes franquistes i el dret de conquesta (cas dels "papers de Salamanca"), l'espectacle de l'OPA sobre Endesa i la determinació de vendre abans a una empresa alemanya que a una de catalana, o la conversió del debat anti-taurí en una ofensa més dels nacionalistes espanyols envers la hispanitat. Però aquesta ofensiva és especialment virulenta en el cas de l'idioma català, fins al punt que, amb l'excusa de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, s'estan posant en qüestió aspectes de la política lingüística que resultaven pacífics en l'Estatut de Sau.

És impossible oblidar que qui ha recorregut davant el constitucional l'Estatut aprovat pels Parlaments de Catalunya i Espanya i ratificat en referèndum pel poble català ha estat el PP, que ha estat ell qui ha aconseguit una sentència que no sols lamina parts importants de l'Estatut, sinó que comporta una involució dràstica dels drets lingüístics de Catalunya, i que és el PP qui segueix en plena campanya contra el català.

Dit tot això, hom podria pensar que, en definitiva, el PP és un partit anticatalà. Doncs no, jo crec que el PP no és un partit anticatalà. De fet, jo crec que el PP no és un partit anti-res. Els populars, des de sempre, han pretès únicament arribar al poder, i en cada moment han utilitzat sense cap escrúpol l'estratègia que més els hi acosta. Tot el que sona a anticatalà en el PP s'esvairà com si res si torna a governar i li cal el suport dels ara tant denigrats nacionalistes catalans. I en bona part s'esvairà també si aconsegueix la majoria absoluta, perquè llavors no li caldrà mantenir campanyes populistes i ens deixaran tranquils.

És per això, precisament, que aquesta escenificació anticatalana ve acompanyada, a més, d'altres manifestacions cent per cent demagògiques, com la campanya empresa darrerament pel PP de Catalunya contra la immigració, amb tics fortament xenòfobs i perillosament racistes. Una forma de demagògia que li proporcionarà alguns vots dels sectors més decebuts amb la política i que, en tot cas, combat la competència de l'extrema dreta. Significatiu és que la competència li vingui per aquest costat.

Per això les cometes del "popular", perquè si aquest terme fes referència al poble, ens hauríem de preguntar a quin exactament. Però crec, sincerament, que més bé s'escauria el terme "populista", i aquí no calen cometes: Partit Populista de Catalunya.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2842
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR