e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

12 de Juliol de 2010

L'hora del seny

La pregunta que ens fem tots és "i ara què?". La manifestació, per descomptat, és el que calia, i per això estava prevista ja des de fa mesos, quan es va preveure que la sentència del TC no trigaria a arribar. És evident que ha estat un èxit, per la participació, pel civisme que s'hi ha exhibit (els intents d'agressió al President Montilla i a en Duran Lleida han estat casos molt aïllats i sense més transcendència), i perquè crec que s'ha assolit l'objectiu principal de la manifestació, el que de veritat l'ha fet unitària, que és el rebuig dels ciutadans de Catalunya al menyspreu i la dependència que se'ns imposa des de l'estat central, i als obstacles que des d'aquest estat es posen al camí cap a la plena sobirania de Catalunya.

Em sembla a mi que aquest era l'esperit de tots els catalans i catalanes que el dissabte es van aplegar als carrers de Barcelona per a fer sentir la seva veu, i també crec que eren tants que de cap manera pot passar desapercebut aquest clam des de Madrid.

És ben cert, també, que malgrat aquest esperit comú de rebel·lia, en el milió i mig de manifestants hi convivien diverses sensibilitats. Els que des del primer moment van concebre aquesta manifestació com a un clam per a la independència ho van deixar clar des d'un bon començament. El crit d'independència va ser, d'un bon tros, el més repetit, i les estelades eren molt més nombroses que les senyeres. Es podria dir que el que crida més és el que més es sent, i que això no significa que tingui la majoria. Jo, sincerament, crec que la majoria, en aquells moments, estava per la independència, i que si les consultes que s'han anat fent en alguns pobles de Catalunya s'haguessin fet el dissabte entre els catalans que van acudir a la manifestació, els resultats haurien estat molt diferents dels vistos fins ara i una majoria absoluta dels presents hauria votat per la independència.

Aquest, naturalment, no és un indicador fiable de la voluntat del poble català en el seu conjunt. En primer lloc, perquè l'ambient d'aquells moments no és el mateix que el de l'endemà, o millor encara, que el d'un mes després. A cor calent es fan i es diuen moltes coses que després s'obliden o, simplement, es refreden. Però és que, a més, no es pot oblidar que a la manifestació hi van assistir també els que, senzillament, anaven a defensar l'estatut i que, per tant, estan per la via estatutària, i no són pocs. No poden ser pocs, des del moment que aquesta és, al menys, la postura del PSC i dels seus votants, i no són precisament quatre gats. L'única sensibilitat que no era present a la manifestació, és clar, és la del PP, cosa que no ha d'estranyar a ningú. I tampoc es pot deixar de banda que, pel motiu que fos, molts catalans no van assistir a la manifestació; hi van assistir un milió i mig, no set milions, i malgrat això continua essent la més important de Catalunya en una colla d'anys.

Precisament de com entenguem aquest ball de sensibilitats en depèn el que Catalunya i les seves institucions faci d'ara endavant. Una part dels que van anar a defensar la independència ja estan mostrant el seu nerviosisme. Aquests han concebut la manifestació quasi bé com una sublevació, i ja estant demanant un trencament total amb l'estat. D'altres defensen una via pacífica i ordenada cap a la independència, i d'altres el manteniment d'un nivell acceptable d'autonomia, dins un estat federal o, simplement, dins l'estat de les autonomies però mantenint el perfil propi i replantejant fins on faci falta les relacions amb l'estat central per a fer-les més justes i equilibrades. Són formes diferents d'entendre el camí cap a la sobirania, i està per demostrar, encara, que el poble català prefereixi la independència pura i dura.

El tot o res és el més arriscat. En una partida de pòquer pots guanyar i obtenir força beneficis o quedar-te escurat. Si parlem de les relacions entre Catalunya i Espanya, el tot o res és una imprudència, que pot sortir bé, és clar, perquè no tots els imprudents es fan mal, però que pot resultar en res o en menys que res. Ens hi podem fer mal, nosaltres i ells. Ho podem perdre tot i sortir escaldats. Tanta manifestació d'europeisme no és res més que un miratge. A Europa no ens esperen amb els braços oberts. El que Europa no vol són maldecaps. En qualsevol cas, no és un camí que es pugui emprendre pacíficament sense la unitat de tots els catalans i valorant prou bé tots els riscos. No es tracta de que uns quants enviïn a tots els catalans a una aventura incerta.

L'altre camí, el de refer els ponts trencats, en paraules d'en Joaquim Nadal, seria molt fàcil si els catalans estiguéssim disposats a renunciar al que volem, però cal que des de Madrid entenguin que això no és possible. La reconstrucció d'aquests ponts sols és possible si Catalunya obté allò que esperava obtenir amb aquest Estatut. Obtenir-ho i assegurar-ho, és clar, cosa gens fàcil en el marc jurídic actual.

I és que, ara mateix, tenim un problema important amb les regles del joc. Resulta que un tribunal constitucional deslegitimat ha retallat l'estatut elegit pel poble català en referèndum i pels Parlaments de Catalunya i espanyol. Això no ens agrada, però són les normes des de l'any 1978, i fins ara no se'ns ha ocorregut posar-les en qüestió. No sols això, sinó que hem esperat al tram final de les deliberacions de la sentència per a posar-ho de manifest. També estaria bé que tots els partits fessin acte de contrició, perquè això no té perdó de déu. És com posar-se a fabricar bots salvavides quan el vaixell ja s'està enfonsant. Segurament que si s'hi hagués pensat abans ara no ens veuríem així.

Es miri com es miri, la sentència és la que és i ja no hi ha res a fer per a curar l'estatut. No sé, doncs, com s'ho faran els partits catalans i el govern central per a encarrilar la situació, però se m'acudeix que sols són viables solucions polítiques i que l'èxit de les mateixes depèn absolutament del consens amb que s'adoptin, que és tant com dir de la responsabilitat que siguin capaços de mostrar els partits polítics.

El que ho vulgui tot o res obtindrà això, res, i si no al temps. El que persegueixi rèdits polítics personals o per al seu partit segurament els obtindrà, a costa de convertir en inútil qualsevol negociació i perjudicar seriosament la causa de l'autogovern català. En qualsevol cas, res s'hi podrà fer si la unitat dels partits catalans no és absoluta de cara a reclamar de l'estat allò que creiem que ens pertany. I en tot això no ajudarà gens el fet que hi hagi eleccions a la tardor. Ara més que mai, convé que tots posem seny i que l'exigim dels polítics que ens representen. És l'hora d'estar alerta, com diu l'himne, però sense perdre el cap.


Addenda

He de ser honest i dir que jo no vaig estar a la manifestació, malgrat que m'hauria agradat i que la vaig seguir tota l'estona per la retransmissió que en va fer la televisió pública de Catalunya. El motiu és força personal però gens privat. Trobar-me al mig de tanta gent em provoca una claustrofòbia insuperable. Si hi hagués anat, segurament hauria resultat un problema per als que m'envoltessin i per a mi mateix. Dit això, i per si no ha quedat clar a l'article, comparteixo els objectius de la manifestació al 100 %.


Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
601
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR